L'alegria de viure, de Sílvia Soler i Guasch

Sílvia Soler i Guasch
L'alegria de viure
Barcelona : Univers (Grup Enciclopèdia), 2022
160 pp.
ISBN: 978-84-18887-14-7
PVP: 19€

L'alegria de viure m'ha semblat un llibre deliciós, un cant a la vida que et deixa magnífiques sensacions. La Sílvia es despulla davant els seus lectors i ens parla d'aquelles coses que han donat sentit a la seva vida i li han aportat moments de felicitat: la lectura (com es va convertir en lectora voraç amb l'Enid Blyton), les moltes cases on ha viscut per la feina itinerant del seu pare, el mar, la seva família, la nostàlgia,....
La seva vida va desfilant per les pàgines del llibre amb un somriure, perquè malgrat perdre els pares sent jove ens diu que li agrada assaborir els records sense que el dolor faci acte de presència. El que ha viscut forma part d'ella com no podria ser d'altra manera i recórrer als records també la fa viure.
Sents molt proper tot allò que diu perquè som persones d'una mateixa generació i compartim records impregnats d'una mateixa època. Ho podries subscriure des d'una sensibilitat que sents propera.
Em sembla absolutament recomanable i te'l llegeiexes sense adonar-te.

Hamnet, de Maggie O'Farrell

Maggie O'Farrell
Hamnet
Barcelona: L'Altra Editorial, 2021
360 pp.
ISBN: 978-84-122546-5-5
PVP: 23,95€

Hamnet parteix d'una anècdota escassament documentada sobre la mort d'un nen (Hamnet Shakespeare) a finals del segle XVI i serveix a l'autora per a bastir una novel·la de caire introspectiu sobre una època i totes les emocions, sentiments, neguits, limitacions,... amb que viuen els seus personatges. En definitiva, tot allò que ens fa humans més enllà de les èpoques.

Els salts endavant i enrere són constants i es va a buscar aquells moments de conflicte que marquen les trajectòries dels personatges i la seva lluita vital.

La novel·la no vol ser una biografia de William Shakespeare (que no és esmentat ni una sola vegada pel seu nom en tota la novel·la, però que és present en molts moments i es debat torturat entre els seus sentiments com a espòs i pare i la passió que dona sentit a la seva vida) sinó un retrat de l'època i sobretot la vivència del dol per la mort d'un fill.

És una novel·la construïda des del més íntim, que t'atrapa com a lector i et fa partícip de com viuen i tot allò que pateixen els personatges. 

Destacaria un personatge com el de l'Agnes, intuïtiu, molt ric emocionalment malgrat el seu esperit feréstec, que la fan propera al que per les nostres contrades van representar les trementinaires.

Crec que és una novel·la atractiva, amb variats elements d'interès, que culminen amb les hipòtesis que fabulen sobre les possibles relacions entre el nom del fill i una de les més famoses obres del pare; sobretot si us atrauen aquelles obres que graten en el més íntim de la condició humana.

"Tota vida té el seu punt crucial,

el seu eix, el seu epicentre,

del qual tot emana i al qual tot torna."

(Hamnet, de Maggie O'Farrell)

Cuentos de Navidad - VV.AA,

Varios Autores
Cuentos de Navidad
(Dels germans Grimm a Paul Auster. 38 contes seleccionats per Marta Salís)

Barcelona: Alba Editorial, 2015

Col·lecció Clásica Maior, LXV

624 pp.

ISBN: 978-84-90651-39-1

PVP: 34€ - Actualment es troba exhaurit, però pot trobar-se digitalitzat en format epub.

Nadal és una de les festivitats més assenyalades del calendari que, amb el pas dels anys, ha transcendit el seu origen religiós i ha esdevingut una gran festa social que es caracteritza per les trobades familiars i amb amics i companys de feina; integrant-se amb força en la cultura compartida i esdevenint un element d'identificació social.

El Nadal que coneixem actualment és relativament jove, de poc més de dos segles d'antiguitat. És una festa que ens predisposa a la generositat, a la solidaritat, a treure el millor de nosaltres mateixos i  formular bons desitjos fins a l'embafament. Guarnim llars i espais públics, il·luminem cases i carrers; posem calidesa per a trencar la fredor i ens envaeixen les ganes de comprar i fer regals als que més estimem. 

El Nadal revifa les ganes de viure, de sentir-nos prop dels altres, de rebre i donar, d'estimar i sentir-nos millor ni que sigui per uns moments.

Cuentos de Navidad és una magnífica antologia de narracions que recorren més de dos segles de tradició literària on el Nadal és present d'una forma o altra. Els registres són d'allò més variats. Trobem narracions de caire fantàstic, humorístic, d'altres costumistes que reflecteixen la tradició nadalenca en una determinada cultura; unes més centrades en els sentiments i emocions que remou l'esperit nadalenc, d'altres en els records. I no hi falten les de caire més detectivesc, com la de Chesterton o la de Conan Doyle. 

En totes elles hi descobrim trets del que ens ha arribat fins avui: guarnir, celebrar, compartir, regalar, intercanviar,... Tradicions que són presents amb les seves particularitats en països escandinaus, eslaus, anglosaxons, meridionals,... Catòlics, però també protestants. 

Més enllà de reviure o acompanyar el Nadal la present antologia ofereix bona literatura. Alguns autors i autores molt coneguts i d'altres que val la pena descobrir. No penseu que només hi trobareu històries ensucrades o plenes de sensibleria. Algunes tenen el poder de sacsejar-te i entristir-te, de reflectir i enfrontar-te a realitats dures, d'altres de sorprendre't amb l'originalitat del seu plantejament. 

És d'agrair que cada conte s'acompanyi d'uns apunts biogràfics i dades sobre l'origen i la publicació del conte (sovint en diaris i revistes i posteriorment en reculls). Aquesta és la relació de tot el que hi trobareu:
- Jacob y Wilhelm Grimm: Los táleros de las estrellas (1812)
E. T. A. Hoffmann: La aventura de la noche de San Silvestre (1815)
Nathaniel Hawthorne: Las hermanas (1839)
Charles Dickens: Canción de Navidad (1843) i El cuento del pariente pobre (1852)
Hans Christian Andersen: La niña de los fósforos (1845)
Fiódor M. Dostoyevski: Un árbol de Navidad y una boda (1848)
Theodor Storm: Bajo el abeto (1862)
Bret Harte: De cómo Santa Claus visitó Simpson’s Bar (1872)
Zacharias Topelius: Ojo de Estrella (1873)
Alphonse Daudet: Las tres misas rezadas (1875)
Anthony Trollope: Catherine Carmichael o el paso de tres años (1878)
Guy de Maupassant: Cuento de Navidad (1882)
August Strindberg: Pal y Per (1882)
Nikolái S. Leskov: La fiera (1883)
Robert Louis Stevenson: Markheim (1884)
Amalie Skram: La Navidad de Karen (1885)
Antón P. Chéjov: Vanka (1886)
Sarah Orne Jewett: La Nochebuena de la señora Parkins (1890-1891)
Thomas Hardy: El despiste de una orquesta parroquial (1891)
Gustav Wied: Noche de paz, noche de amor… (1891)
Arthur Conan Doyle: La aventura del carbunclo azul (1892)
Léon Bloy: Navidad prusiana (1893)
Luigi Pirandello: Navidad en el Rin (1896)
Wladyslaw Reymont: Felices (1897)
Clarín (Leopoldo Alas): El rey Baltasar (1901)
Grazia Deledda: Mientras sopla el Levante (1902)
O. Henry: Un regalo de Navidad en el chaparral (1903)
Ramón María del Valle-Inclán: Nochebuena (1903)
Saki: La fiesta de Navidad de Reginald (1904)
G. K. Chesterton: Las Estrellas Voladoras (1911)
Emilia Pardo Bazán: La estrella blanca (1912)
James Joyce: Los muertos (1912)
Dino Buzzati: Cuento de Navidad (1945)
Dylan Thomas: La Navidad de un niño en Gales (1952)
Ray Bradbury: El regalo (1952)
Truman Capote: Una navidad (1982)
Paul Auster: El cuento de Navidad de Auggie Wren (1990)

He pensat si un recull així és una lectura nadalenca. Ho és. Però per damunt de tot és literatura i de la bona, i fa de bon llegir en qualsevol moment; més enllà de la seva aparent estacionalitat.

Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Marta Orriols Balaguer
Aprendre a parlar amb les plantes
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2018 (3a edició)
256 pp.
Col·lecció Escafandre
ISBN: 978-84-17339-11-1

PVP: 17,50€

Celebro que una editorial petita i independent com Edicions del Periscopi hagi tingut l'olfacte de publicar una novel·la tan interessant i atractiva com Aprendre a parlar amb les plantes. 

D'entrada t'atreu el títol, però quan t'endinses en la seva lectura descobreixes una novel·la amb una prosa delicada i fluïda que dissecciona amb sensibilitat els sentiments que genera el dol per la pèrdua de la parella. Per damunt de tot, Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la introspectiva i intimista que parla de sentiments; i ens descriu amb versemblança la fragilitat emocional de la protagonista, trasbalsada per la doble sacsejada que suposa el descobriment de l'adulteri i de manera gairebé simultània la mort en un accident; les seves inseguretats i contradiccions, com la que suposa la decisió de no tenir fills i la seva professió de neonatòloga. Crec que és una narració molt rica i intensa a aquest nivell, que sense negar el patiment que genera la mort d'una persona estimada també mostra que és una oportunitat per créixer emocionalment i descobrir nous camins. 

Crec que és una novel·la molt recomanable, ben escrita, on s'hi pot trobar recer si s'ha viscut quelcom semblant, però on sobretot brilla com emergeix tot el món interior de la protagonista.

Negre i plata, de Paolo Giordano

Paolo Giordano
Negre i plata
Barcelona: Edicions 62, 2015
Col·lecció El balancí, 733
128 pp.
ISBN: 978-84-297-7431-3
P.V.P.: 17,50€

Negre i plata tracta de diferents coses, però per damunt de tot és una novel·la de sentiments, que ens parla de la vida i de com tot allò que vivim va conformant la nostra personalitat i ens fa créixer com a persones. I és que tot allò que vivim, sigui bo o dolent, ens enriqueix humanament i ens transforma. 
La novel·la ens parla de malalties, del sentiment de pèrdua, de l'amistat, de relacions de parella, de les relacions pares-fills, ... I ho fa trenant records i emocions, construint un petit retaule vital que ens porta a reflexionar sobre com vivim la vida. 

Us convido a penetrar en la intimitat de la família protagonista, a descobrir la humanitat de la senyora A. (que finalment, a la darrera línia, sabrem com es diu), a empatitzar amb l'Emanuele i a gaudir d'aquest bell i suggeridor relat de fàcil lectura.

LIJ - Estels Vermells, de Flavia Company

Flavia Company; Jorge del Corral (il·lustrador)
Estels Vermells
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció La Formiga Groga, 81
96 pp.
ISBN: 978-84-16844-41-8

PVP: 8,75€

Estels Vermells m'ha semblat una bellíssima història, curulla de sentiments, que permet enriquidores lectures. 

En Gerard és un ocell que no ha après a volar perquè ha crescut en una família d'esquirols (que lògicament no poden ensenyar-li allò que no saben fer) i on mai li ha faltat l'estima dels que li han fet de pares i germans. Una formiga voldrà portar-lo fins a l'escola de vol d'un conegut falcó perquè l'ensenyi a volar. No us explicaré res més per a no fer-vos un spoiler del llibre, que ofereix algunes sorpreses. 

Em quedo una vegada més amb la reflexió que planteja el llibre sobre el concepte de família al voltant dels sentiments que la sustenten. Qui són els autèntics pares? Sens dubte els qui estimen i fan créixer i desenvolupar amb el seu amor i el seu exemple.

El treball d'il·lustració de Jorge del Corral ofereix en tot moment un eficaç suport a la narració.

Una suggeridora lectura del tot recomanable per a nens i nenes a partir de 8 anys.

Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini

Khaled Hosseini
Mil sols esplèndids
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2007
366 pp.
ISBN: 978-84-96767-55-3

Si una cosa cal destacar d'aquesta novel·la és la intensitat de les emocions que traspuen les seves pàgines. Perquè assistim en paral·lel a la trajectòria convergent de dues dones i als fets més destacats de la recent i convulsa història de l'Afganistan; des de la invasió soviètica el 1979  per donar suport al cap de govern comunista fins al nomenament de Hamid Karzai després de la intervenció nord-americana per fer fora del poder els talibans ara fa poc més de deu anys.
L'Afganistan és un país de forta tradició islàmica i, tot i que el govern comunista va suposar un avenç en els drets de les dones i el seu accés a la formació i als llocs de treball, no va comptar amb el suport de la població que el veia com un govern titella al servei d'una potència estrangera. I es va entrar en una espiral de guerres i rivalitats, primer per fer fora els soviètics (que aquí van tenir el seu Vietnam particular); després, de lluites tribals entre els que van lluitar junts per fer-los fora (els famosos "senyors de la guerra"); a continuació, els anys de poder talibà, de retrocés retrògrad i contrari al que ha definit el progrés de les societats; i finalment noves lluites per fer fora els talibans i els precaris equilibris per intentar estabilitzar el país i tirar endavant. És en aquest context de violència i destrucció, que va convertir l'Afganistan en un dels països més pobres el món i on van començar a germinar les llavors de l'islamisme més radical que han esdevingut amenaça i desestabilització per a les societats occidentals, on és desenvolupa la trajectòria de la Mariam i la Laila, les dues protagonistes femenines d'aquesta novel·la.

Perquè Mil sols esplèndids és també una gran novel·la sobre la condició de la dona en aquesta societat, sobre el seu patiment, sobre la seva frustració en una societat on no són persones amb drets sinó propietats amagades rere un burka per a evitar les mirades luxurioses dels altres, en mans d'homes que les poden maltractar i sotmetre en condicions d'esclavatge ("El que fa un home a casa seva seva és cosa seva", li diu un funcionari a la Laila quan intenta fugir de l'infern que és la seva vida).
Quan t'imagines el que s'hi explica pateixes gairebé tant com les protagonistes, perquè és un relat que et commou i et trasbalsa.
Però també és un relat d'esperança, perquè hi ha lluita, solidaritat, expectatives i generositat. És molt bonic el vincle que s'estableix entre la Mariam i la Laila, que passen de rivalitzar en un mateix espai a solidaritzar-se i estar compromeses amb les necessitats de l'altra, a lluitar juntes fins al sacrifici.
És un llibre que us emocionarà, que ens fa viure la guerra com a la gran escapçadora de somnis que és, però que dibuixa en l'amor la gran esperança d'un futur millor. Val la pena.

Què en quedarà de nosaltres?

Què en quedarà de nosaltres?
Només l'ombra d'un temps passat.
Si el temps pogués anar enrere
i algú us volgués recordar,
serà perquè l'enyorança
el cor ben pres li heu deixat.

Joan Pescador

Mar

El mar acull la memòria d'alguns dels meus millors records, moments de placidesa gaudint del seu encís; profunda sensació de benestar submergit en apassionants lectures; a voltes, contagiat de la seva pau encalmada, somiant en la llibertat que dibuixa a l'infinit.

El cor generós dels nens

Quan llegeixo el diari m'agrada trobar notícies que reflecteixin el bo i millor de les persones, que injectin bones dosis d'optimisme, d'esperança en un futur millor de la humanitat. 
La meva experiència de mestre em porta a creure que els nens són éssers sensibles, afectuosos, generosos en els sentiments. I que sovint són capaços de mostrar empatia i solidaritat per les més variades causes. Tot això s'educa i evoluciona amb l'edat, però les persones naixem amb una sensibilitat que ens predisposa a esdevenir éssers únics i inimitables. Treballar amb aquest material humà és un dels privilegis que ens regala aquesta professió. 
Doncs bé. De València ens arriba la notícia d'una nena de 9 anys que ha decidit donar per a la investigació contra el càncer de mama els diners que li han regalat per la comunió. 
Mèrit de la nena, però mèrit dels pares que l'han fet sensible i generosa, i mèrit també dels mestres (els seus companys de classe la van acompanyar a l'acte de lliurament dels diners). Quan passen coses així triomfa la societat i la gent que la forma. I me n'alegro. I amb això no estic excusant les responsabilitats que tenen els governs de nodrir de recursos la investigació i l'atenció sanitària, però és bonic i bo que la gent, altruistament, sumi.

Fenòmens virals

La fortalesa d'Internet a les nostres vides posa periòdicament de moda allò que s'ha definit com a fenòmens virals. Són continguts, generalment vídeos, que en poc temps s'escampen ràpidament a través de la xarxa i són coneguts per persones de qualsevol racó de món. 
El fenomen viral és un premi a l'originalitat i la creativitat, a la capacitat de sorprendre amb quelcom diferent. I Internet és ara com ara la manera més ràpida i contundent de difondre-la. 
Poden estar contaminats per la moda o poden ser objecte de subtils campanyes publicitàries, però quan tenen èxit de debò és perquè connecten amb la gent, que s'hi sent reflectida o emocionada per quelcom que reconeix. 
Us presento un dels darrers, creat pel fotògraf holandès Frans Hofmeester, que ha gravat durant 14 anys, setmana rere setmana, imatges de la seva filla i n'ha fet un muntatge on ha condensat en quatre minuts tota aquesta etapa de la seva vida: 



I pregunto: a quin pare o a quina mare no li vénen al cap, en veure'l, els records de la creixença d'un fill, les emocions d'una etapa inoblidable? Genial!

La cara més humana de la vida

Confraternitzar amb malalts i familiars entre les parets d'una habitació d'hospital et descobreix les dificultats de viure; com de precari és l'equilibri per a tirar endavant. Són històries de malaltia, de solitud, de patiments diversos; però també de fortalesa i superació. Històries oposades a la imatge pletòrica de la vida, carregada d'hiperactivitat i relacions, on el temps ha esdevingut un bé escàs. 
Prens consciència que la vida té moltes cares, sovint allunyades de l'èxit; i que viure comporta també patir i superar drames personals. Penses que cal valorar més el que tens, aprofitar-ho i gaudir-ho.
Carpe diem!

El que el temps no aconsegueix esborrar

Potser les millors imatges són aquelles que romanen inesborrables dins nostre, moments únics plens d'emoció dels que no hi ha fotografia ni testimoni, però que deixen una empremta que el pas del temps no aconsegueix esborrar. Moments que marquen la vida perquè han vingut per quedar-se, indestriablement units a la memòria dels nostres records.

El món groc

Albert Espinosa
El món groc

(Si creus en els somnis, es faran realitat)
Barcelona: Plaza & Janés, 2012
176 pp.
ISBN: 9788401387159

L'Albert Espinosa és un personatge ben peculiar que ha conviscut una part substancial de la seva vida amb el càncer. Fruit de les seves vivències ha desenvolupat una obra que abasta cinema, televisió, teatre i llibres on intenta transmetre valors i actituds vitals positives que volen allunyar-se de qualsevol dramatisme existencial i transmetre optimisme i il·lusió per la vida. 
L'Albert viu amb una cama ortopèdica, sense un pulmó i sense un tros de fetge. Oficialment té superat el càncer després de deu anys de tractaments, intervencions i estades hospitalàries. Algú podria fer un drama digne de compassió de limitacions com aquestes, però a l'Albert no li agrada la compassió. Ell creu que tot el que ha viscut ha estat una experiència enriquidora, perquè ha conegut tota mena de gent (metges, infermeres, zeladors, companys d'habitació, familiars,...) que li han dit coses de les que ha après i l'han fet viure d'una certa manera. No amaga les seves limitacions, les llueix amb orgull, i capgira totalment la vivència de la malaltia, enaltint l'amistat i la cara positiva de les coses. On d'altres hi veuen limitacions i drames humans ell veu lliçons de vida. És el que ell recull en aquest llibre, vint-i-tres consells-lliçons fruit de les seves vivències en l'àmbit hospitalari. Lliçons de càncer aplicades a la vida que vessen vitalisme per tots costats. Provenen de moments (de converses, d'esperes abans d'una prova o intervenció,...) i de persones de tota condició. Perquè tothom ha après coses de la vida que poden ser d'utilitat en certs moments i que es volen compartir. L'Albert dóna molta importància al fet de compartir sentiments (en algun moment del llibre afirma que l'única minusvalidesa és l'emocional), recull aquestes sentències i consells perquè els dóna valor, les fa seves i li permeten desdramatitzar el patiment i el dolor que amaguen certes situacions. En cap moment presenta la mort amb dramatisme (ell li ha guanyat diverses batalles i forma part del final proper de persones amb que tracta): "Quan una persona mor es transforma en la gent que ha conegut. Els seus records perduren, la seva vida es divideix entre la gent que el va conèixer." 
Aquest és l'esperit del llibre, sempre amb aquesta lectura positiva de les situacions i aquest vitalisme encomanadís. I aquest esperit és el que el porta a plantejar, conformar i definir El món groc, un món de llum i calidesa ple d'estimació. 
Per a ell els grocs serien les persones que es creuen a la teva vida, amb qui pots compartir confidències, que poden entendre't, aconsellar-te i que ni que sigui per uns moments et fan sentir especial. No serien amics (tot i que poden arribar a ser-ho) ni amants. Una altra categoria, formada per persones amb les que potser no et tornaràs a veure, però que t'han aportat alguna cosa especial que recordaràs. Els grocs són aquells que et fan sentir millor, que et marquen d'alguna manera, que et donen suport i et fan créixer com a persona. Per algú que no ha viscut el mateix que ell pot costar identificar i entendre el que són els grocs, però certament, en determinats moments de la vida, coincideixes amb persones amb qui intercanvies unes paraules i amb les que descobreixes un feeling que porta a una complicitat. 
El llibre diu moltes coses, amb un llenguatge senzill i accessible i un punt d'humor en alguns moments que sempre s'agraeix. Es mou a mig camí entre el relat autobiogràfic i el manual d'autoajuda; però sobretot és un llibre que planteja formes de viure i entendre la vida i la mort. Fa pensar i és de bon llegir. Recomanable.

LIJ - Història de Babar, el petit elefant

Jean de Brunhoff
Història de Babar, el petit elefant
Barcelona: Aliorna Editorial, 1987
Col·lecció Baobab, 18
48 pp.
ISBN: 84-7713-064-7

En Babar és un dels personatges més entranyables de la literatura infantil. Les aventures d'aquest simpàtic elefant es van començar a publicar el 1931, quan la literatura infantil no tenia la identitat ni el gruix que té avui, i tenen el regust d'una altra època; però les il·lustracions d'aquest àlbum mantenen l'atractiu visual i la força expressiva.
Aquestes històries van ser creades una mica per casualitat, quan Jean de Brunhoff (1899-1937), que era fill d'un editor d'art i que sempre havia volgut ser pintor, escoltava les històries que la seva dóna Cécile explicava als seus fills. I de vegades és així, amb la facilitat amb la que podem improvisar una història per distreure els fills o fer-los anar a dormir, com pot néixer un clàssic. La història és molt ingènua, blanca, amb un punt naïf, però està plena de tendresa i bons sentiments. I això fa que encara segueixi agradant avui malgrat l'antigor que desprèn, i que els nens s'identifiquin fàcilment amb les situacions que es presenten.
L'àlbum comença amb una escena plena de tendresa: en Babar, ben petitó, és gronxat per la seva mare estirat en una hamaca. Després, uns caçadors maten la mare i en Babar fuig fins arribar a la gran ciutat. Una senyora l'acull, se l'afilla i en té cura com si d'un humà es tractés. 
No l'explicaré, però Història de Babar, el petit elefant té l'habilitat de mostrar sentiments com els que uneixen una mare i el seu fill, la generositat, l'altruisme, la gratitud, el reconeixement del mèrit,... I ho fa sense amagar realitats més dures (malgrat el to dolç i blanc de la narració) que també formen part de la vida, com ara la pèrdua de la mare o el fet que els més grans arriba un dia que moren. 
Crec que és un títol que cal recuperar, per tota la riquesa d'emocions que mostra i per la visió optimista de la vida que transmet. 
És una pena que no hi hagi una reedició d'aquesta obra. Cal i s'ho mereix.

Les amistats

Aquelles que pensen en tu, que et truquen, que t'aturen pel carrer, que queden per veure't, per compartir moments; que t'envien quelcom que pensen que t'agradarà, que et llegeixen, que s'interessen pel teu benestar sense tafanejar, que et valoren i et fan sentir estimat,....



Les amistats que omplen la vida de caliu i humanitat.

Amb més llàgrimes que paraules

In Memoriam 

(17/XI/1931 - 24/IX/2012)

        No puc deixar de pensar en tu

        sense recordar el teu somriure,

        el semblant sorneguer,

        la bonhomia a la mirada.

        Créixer al teu costat,

        cuidar-te i fer-te companyia,

        són per a mi l'orgull

        que tanca la teva vida.

Pedra de tartera

Maria Barbal
Pedra de tartera
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993
123 pp.
ISBN: 84-7410-647-8


L'any passat vaig anar a veure el muntatge que sobre el text de Pedra de tartera va produir el Teatre Nacional de Catalunya i em va agradar molt. Tenia el llibre a casa des de feia temps i, com tants d'altres, esperava el seu moment. Vaig pensar que era dels llibres que havia de llegir sí o sí i el moment ha arribat. Ha valgut la pena.
Intentaré explicar perquè.
La història resulta colpidora. Es narra en primera persona la història de la Conxa, des que és una nena que els seus pares deixen a casa d'una germana de la mare, que no té fills, per a tenir una boca menys que alimentar; fins als seus últims anys, acompanyada del seu fill, en una porteria d'un bloc de pisos de Barcelona. De rerefons, els principals esdeveniments històrics del país, que també marquen tràgicament la seva vida.
Impressiona l'univers tancat d'un poble pagès d'alta muntanya a les primeries del segle XX. Una societat on el futur sembla predestinat per l'origen, on el món que conforma la vida de les persones queda reduït als rius, els prats, les muntanyes i els pobles del voltant. Un univers petit, immutable i amb moltes privacions. Unes característiques que marquen la resignació amb la que es viu la vida. I aquí voldria destacar les emocions de la protagonista, que reflecteixen la seva resignació i la incapacitat per a sentir-se lliure i seguir els dictats del seu cor, aclaparada pel pes dels costums i els molts condicionants d'aquest entorn social.
Una narració, per tant, molt rica quant a emocions (fixeu-vos amb quines paraules expressa el seu enamorament del Jaume: "I és que ell semblava haver nascut per treure'm tots els temors, per posar llum on jo veia fosc i per aplanar allò que se'm feia com una muntanya") i que reflecteix intensament amb quatre pinzellades l'ambient de certa opressió que és vivia en un poblet com el que serveix per a situar la història que es narra. 

Un altre punt fort de l'obra és el llenguatge, molt treballat, que incorpora lèxic i expressions dels Pallars per a esdevenir genuí. Tens la sensació d'estar llegint una novel·la de gran qualitat literària.
Finalment voldria destacar, tal com he esmentat abans, l'habilitat amb que es presenta el rerefons històric. L'evolució de la societat no s'entenen sense la II República, la Guerra Civil i el franquisme; i l'autora, amb quatre pinzellades, dibuixa amb precisió com aquests esdeveniments marquen la vida de les persones.
Em sembla una obra magnífica, molt rica en detalls, alliçonadora, que desprèn autenticitat i amb regust de clàssic, d'aquells llibres que, malgrat passin els anys, sempre pots tornar a gaudir i redescobrir.

LIJ - Set raons per estimar els meus pares

Jaume Cela; Jordi Vila Delclòs (il·)

Set raons per estimar els meus pares

Barcelona: Editorial Cruïlla, 2010

110 pp.

ISBN: 978-84-661-2719-6

Set raons per estimar els meus pares, novel·la que va ser guardonada amb el Premi Vaixell de Vapor 2010, és una obra que té un punt de partida força original. En Nil és un nen que casualment va néixer a la carnisseria del barri, amb l'ajut inestimable del carnisser i d'eines tan poc sofisticades com el ganivet de tallar el xai. Com a conseqüència d'aquest fet el carnisser li té una consideració especial, com si d'un fill es tractés, i cada any pel seu aniversari li fa un regal de caire pràctic que a en Nil no li fan gaire el pes. L'últim regal rebut ha estat una llibreta en la que el carnisser li ha demanat que hi escrigui les set raons per les quals estima els seus pares. I com que en Nil li ha promès que ho faria, s'hi posa.

A partir d'aquí, en forma de monòleg interior com si d'un diari personal es tractés, anem descobrint com és la vida d'en Nil i la de la seva família.

És un relat que m'ha sorprès gratament per la seva naturalitat i frescor. Destil·la l'espontaneïtat pròpia d'un nen, està impregnat d'un sentit de l'humor que el fa entranyable i no estalvia uns esquitxos d'escatologia i humor negre que mai molesten i sempre fan riure. La suma de tots aquests elements reforça la humanitat del relat, el dota de tendresa i aconsegueix mostrar amb eficàcia l'estima i l'afecte que es professen tots els membres d'aquesta família.

Té molts moments fantàstics que em semblen bons exemples d'això que us acabo de dir: dir-ne "cridar la son" d'explicar un conte a l'hora d'anar a dormir; quan el pare el va a buscar amb el cotxe d'enterramorts un dia de pluja; els concursos de pets en família;... I d'altres.

És un llibre molt rodó que es llegeix amb fruïció, amè, divertit i sobretot, humanament enriquidor. Per a nens i nenes a partir de 8 anys i per a tothom.