L'agraïment és la memòria del cor

Fa anys tenia el costum de retallar articles de diari i desar-los entre les pàgines d'un llibre. Podien ser columnes d'opinió, ressenyes de llibres, entrevistes, notícies, obituaris,...; gairebé sempre sobre un escriptor o personatge del món de la cultura. Tot allò que considerés, pels més diversos motius, que mereixia ser preservat de l'oblit. Quedaven guardats entre la coberta o contracoberta i la guarda, o entre les pàgines del llibre sense més. 
Amb el temps i les possibilitats que ofereix la tecnologia he anat perdent aquest costum pretèrit i evitar la degradació orgànica que afecta el paper, sobretot el de diari, amb el pas dels anys. Ara tot això són pdf desats en carpetes que alhora estan desats en un núvol que no se sap on para, però que permet accedir-hi quan en tens necessitat. 
Tot això ve a tomb perquè llegint un llibre de l'Espinàs m'he trobat amb el darrer article que va publicar al diari AVUI, el gener de 1999, tallant de soca rel una col·laboració ininterrompuda al llarg de més de vint-i-dos anys des de la fundació del diari el dia de Sant Jordi de 1976. És un article trist, que denota decepció, malestar i un cert ressentiment; però on no deixa d'agrair la fidelitat dels lectors i on acaba amb la frase que encapçala aquesta entrada: l'agraïment és la memòria del cor. La frase no és de l'Espinàs, l'ha sentit de no sap qui i la recorda. Em sembla una frase absolutament rodona, que diu moltes coses amb poques paraules. 
He pensat que lliga molt amb situacions viscudes aquests darrers temps de lluita contra la pandèmia. Ens hem fet farts d'aplaudir els sanitaris, d'encoratjar-los i d'agrair-los la seva implicació personal i sacrifici. I és que la gratitud és quelcom que queda gravat al cor de cadascú. Agraïm atencions, mostres de cortesia, fidelitats, paraules d'afecte i suport,... I diria que sovint és més important el que sentim que el que fem, o que fem coses pel que ens fan sentir i experimentar. La gratitud ens obre als altres i mostra la part més tendra de la nostra humanitat. Per això aquesta frase em sembla tan magnífica, perquè ens porta a la part més íntima i altruista de cadascú.

I BISCOTTI - LES GALETES; audioressenyes fetes per infants i joves

El desenvolupament de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) està obrint una sèrie de noves possibilitats que abasta tots els àmbits de la vida. I la lectura no en podia quedar al marge. 
Malgrat que tots els diaris publiquen suplements culturals i ressenyes de llibres que molt pocs llegeixen, és sabut que el que millor funciona per a que un llibre tingui èxit i difusió és el boca-orella. Ens refiem més del criteri de l'amic o conegut en qui tenim confiança que no del comentari del crític literari més prestigiós. 
Personalment, escric ressenyes en aquest espai per a deixar testimoni de l'empremta que m'ha deixat una lectura. Satisfà més una necessitat personal que amb el temps s'ha anat tenyint d'hàbit que no un desig de transcendència. Però sempre és grat constatar que un determinat comentari ha estat llegit o valorat per d'altres. 
Dic tot això arran d'una notícia llegida al suplement Criatures del diari Ara sobre una iniciativa nascuda a Itàlia anomenada I biscotti, que aprofita les prestacions de la telefonia mòbil per a que els nens i els joves facin audioressenyes de llibres que els hagin agradat i vulguin recomanar-los a d'altres. El boca-orella amb eines d'avui. 
De la iniciativa m'agraden vàries coses: que no sigui esclava de la imatge (només és un àudio que cal escoltar i no depén de la imatge d'un o una youtuber), que protegeixi la imatge dels menors (que no apareix en cap cas), que sigui breu (l'àudio no pot superar el minut), que afavoreixi la participació i l'intercanvi i que no tingui afany de lucre.
No sé si acabarà arrelant, però es mereix un vot de confiança. Sort!

Del tot indefens davant la invasió abassegadora del mòbil intel·ligent

La tecnologia ha vingut per quedar-se i passar a formar part de les nostres vides. I no seré jo qui en negui els seus grans avantatges. Però com en tot el problema és de límits. 
Les noves aplicacions de missatgeria permeten contactar amb algú de manera immediata, crear grups, compartir continguts, treballar en xarxa,... Tot plegat està molt bé si es manté dins uns límits. Però a mi em resulten feixugues la reiteració, la banalitat, i que amb una porta o finestra així m'entrin continguts que no m'interessen ni voldria. 
Està molt bé que algú s'enrecordi d'alguna data significativa com ara el teu sant o aniversari, però quan formes part d'un grup -posem per cas- de quaranta persones, una felicitació via WhatsApp té efecte crida i et trobes un munt de missatges repetitus per no ser menys que aquell altre que ja l'ha enviat. Potser són antic, però valoro més el contacte personal, la trucada o el detall d'aquells que tenen una significació especial per a mi; sense menysprear, per suposat, a ningú. 
Un altre aspecte que degrada aquest tipus de comunicació és tot allò que hauria de formar part de l'esfera privada. Hi ha un ús impúdic de certa comunicació, com si tot s'hagués o es pogués tafanejar. S'han de compartir via WhatsApp una malaltia, una intervenció quirúrgica o les vacances? Crec honestament que no. I caldria més consciència per no compartir converses privades amb gent que no n'ha de fer res. 
Hi ha també l'ús invasiu en l'espai públic. Quanta gent surt al carrer mirant la pantalleta, creua un carrer sense parar atenció als cotxes, el consulta tot caminant pel carrer, quan està compartint l'ascensor o té els nassos d'engegar-lo compartint taula, durant una reunió de treball o en plena feina per a un ús privat. És la cara de l'excés, de l'addicció, de tot allò que caldria acotar. 
I finalment hi ha la frivolitat: manipular-lo mentre condueixes, fer-te una selfie (autofoto) original i tots els desafiaments que calgui penjar a la xarxa per no se sap ben bé què. 
Els mòbils, com les persones, han de poder descansar. Per una qüestió d'higiene física i mental. Prescindir d'ells unes hores al dia ens farà guanyar qualitat de vida i millorarà la nostra capacitat d'atenció i concentració. El que deia al principi, és una qüestió de límits i d'ús racional. Hem de saber ser sense el nostre mòbil, per guanyar parcel·les de descans i llibertat. 
L'altre dia dinava amb una amics i ell em mostrava el que entenia per ús racional de la telefonia mòbil: un mòbil que li va costar 15€ (de tecles) per poder trucar i enviar missatges només quan ho necessita, i un contracte amb una companyia de baix cost pel que només paga pel que consumeix. És conscient que es perd coses (la majoria frívoles i de tafaneries), però també que guanya tot el temps que es perd al cap del dia estant pendent d'aquest enginy (diuen que un mòbil intel·ligent es consulta de mitjana unes 150 vegades al cap de dia). Temps de qualitat que guanya per a ell, per exemple, per llegir. I té clar que si hi ha alguna cosa important a nivell familiar o de feina el trucaran per comunicar-li. És això, no? 
Som alguna cosa més que la cobertura del nostre telèfon o l'autonomia de la seva bateria. Està molt bé tenir una finestra oberta al món dins les nostres butxaques, sedueix i et fa sentir poderós; però no podem dependre d'ell permanentment. Com als infants que eduquem a les escoles, els hem de posar límits. 

Per sempre més esclaus de les imatges

Sempre s'ha dit que una imatge val més que mil paraules. I també és ben cert que el món editorial cada vegada ha d'esmolar més l'enginy per a col·locar els seus productes. De tot plegat n'ha sortit la darrera moda en promoció de llibres. Es tracta del book tràiler. Una mena de clip publicitari que intenta seduir un possible lector cap el llibre que es vol promocionar. Entenc que només es tracta d'una eina publicitària, i que si serveix per guanyar lectors i estimular les vendes de llibres caldria donar-la per bona. Però també he de reconèixer certa incomoditat amb l'eina, perquè si una cosa té el llibre és que estimula la imaginació. Quan llegeixo, m'agrada poder imaginar-me un personatge, un ambient,... i no sentir-me condicionat per les imatges que m'hagin mostrat abans de llegir-lo.
El cinema són imatges i el tràiler, si està ben fet, sedueix amb el seu muntatge i fa atractiu el visionat de la pel·lícula promocionada. Tràiler I pel·lícula comparteixen un mateix llenguatge, que són les imatges. Però quan parlem de book tràiler utilitzem imatges cinematogràfiques per promocionar paraules, i no deixa de ser una certa intromissió.
D'altra banda es tracta d'una eina que representa el triomf de les xarxes socials a les nostres vides. Compartir amics i interessos és la via més eficaç per promocionar un contingut, el que sigui, i les noves eines ho afavoreixen amb èxit. 
Aquí en teniu un exemple: