La segona vida de Ginebra Vern
Barcelona: Columna Edicions, 2026 (Grup 62)
280 pp
ISBN: 978-84-664-3465-2
PVP: 22,90€
La segona vida de Ginebra Vern, d'una veterana de l'ofici com és l'Agnès Marquès, planteja qüestions que m'interessen com a lector de premsa i seguidor de l'actualitat. Perquè tinc la sensació que cada cop més el periodisme (sobretot el digital, però que en realitat és tot el periodisme) va darrera de titulars cridaners, pescaclics; on de vegades costa diferenciar entre una notícia falsa d'una de real, una notícia treballada i elaborada per periodistes o una creada per Intel·ligència Artificial. Perquè tot tendeix a reduir-se a l'impacte emocional del titular en perjudici de l'anàlisi i la reflexió, al like del seguidor de xarxes.
El llibre ens situa en un fet força freqüent avui dia. Un diari (fictici) ha hagut de fer una forta reestructuració i acomiadar personal per a poder seguir subsistint en un entorn cada cop més digital. Una veterana periodista (la protagonista) salva la cadira pels pèls i és encarregada de rastrejar les xarxes a la recerca d'alguna notícia que pugui resultar impactant, que generi curiositat entre possibles lectors. El canvi de paradigma és evident. En tens prou amb un portàtil i buscar entre el que d'altres han recollit i difós. Si és veritat o no ja no sembla prioritari, sinó que sigui cridaner, amb un punt de morbositat si pot ser, que provoqui el clic.
El punt de partida resulta atractiu, amb una d'aquelles notícies petites que apareixen a les seccions de fet divers de la premsa: una dona publica un anunci a la premsa local d'una localitat de Texas per felicitar el seu marit i la seva amant pel fill que esperen. És notícia perquè és inusual, atípica, allò que no esperes. Aquestes coses o bé s'amaguen o bé desencadenen una crisi de parella de conseqüències imprevisibles. Ja tenim un pescaclics en tota regla.
La periodista protagonista, la Ginebra Vern, recull la notícia per al seu diari, que no triga a fer-se viral; i li demanen que la segueixi i n'escrigui nous articles.
Decideix posar-se en contacte amb la protagonista de la notícia i finalment viatjar fins al poble de Texas on va succeir, a fi d'esbrinar-ne la veracitat i el que s'hi amaga al darrere.
I aquí hi ha el segon aspecte que m'ha interessat del llibre, la reflexió que proposa sobre els límits d'allò noticiable. Sobre si és lícit esbombar la vida íntima d'una persona a fi de servir-la com a carnassa per a satisfer la morbositat del públic i provocar un daltabaix en la seva situació personal. Perquè més o menys tothom té aspectes de la seva vida que protegeix dels altres, que formen part de la seva privacitat i que no comparteix públicament. És un dret que tenim. I el periodisme responsable hauria de ser molt curós a l'hora de vetllar per aquest dret.
No faré spoilers, però el gir argumental que la novel·la fa en la seva darrera part ens mena a reflexionar sobre això.
D'altra banda la novel·la també reflexiona sobre els mecanismes de la venjança, sobre si cal obrir les finestres de la intimitat per exposar-la a la humiliació pública.
La narració resulta molt amena i llegidora en tot moment i m'ha agradat que mostri la deriva del periodisme, els límits ètics del que cal explicar i les justificacions que hi ha al darrera dels nostres comportaments.
Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Ramon Llull en la seva edició de 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada