LIJ - I tu, què fas contra el canvi climàtic?

Joan Olivares; Javier Lacasta (il·lustrador)
I tu, què fas contra el canvi climàtic? Unes quantes idees pràctiques i alguna d'extraordinària
(adaptació lingüística de Tina Vallès)
Barcelona: Animallibres, 2018
Col·lecció la tortuga setciències, 9
112 pp.
ISBN: 978-84-16844-78-4

PVP: 8,70€

La col·lecció la tortuga setciències de l'editorial Animallibres trobo que és tot un encert ja que aconsegueix presentar temes d'interès científic i mediambiental a partir de petites anècdotes argumentals protagonitzades per uns personatges (en Valeri, l'Elvira i la Balbina, la iaia d'en Valeri) tractats amb un punt d'humor que els fa força atractius. I no només introdueix continguts, sinó que convida a participar activament en el tema tractat amb propostes d'experiments que permeten construir, experimentar i descobrir. A la web de l'editorial hi ha propostes didàctiques adreçades als docents per a treballar els continguts del llibre que poden descarregar-se gratuïtament.

En aquest títol de rabiosa actualitat descobrirem la magnitud del problema de les emissions de diòxid de carboni i la seva influència en l'escalfament del planeta i l'efecte hivernacle; així com actuacions quotidianes que tots podem dur a terme i que podem ajudar a tenir un planeta millor. 

Si sou persones conscienciades pel tema no fareu grans descobertes; però com ja he dit al principi és un llibre ben plantejat que permet fer-ne un ús molt profitós en l'àmbit escolar a l'hora de tractar aquestes temàtiques. 

Recomanat per a 5è de Primària.

LIJ - Nina, de Seta Gimeno

Seta Gimeno
(traducció de Teresa Broseta i adaptació lingüística de Tina Vallès)
Nina
Barcelona: Animallibres, 2019
32 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 56
ISBN: 978-84-17599-23-2
PVP: 15,95€

Nina és un tendre i simpàtic àlbum il·lustrat que va guanyar el III Premi Internacional Enric Solbes d’Àlbum Il·lustrat que es concedeix dins l'edició dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira. 

Nina aborda el tema de les mascotes i ho fa amb una particularitat, i és que està narrada des del punt de vista de la mascota. 

La Nina és una gossa salsitxa que és la mascota d'una família i al llarg de les pàgines de l'àlbum ens va mostrant el que li agrada i el que no. 

Crec que és un àlbum que ens obre la mirada, perquè ens fa adonar que de vegades prenem decisions sense tenir en compte els altres; i que més enllà de la possessió de determinats bens el que importa és la calidesa humana.

Resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 4-5 anys, que reconeixeran situacions amb les que conviuen habitualment.

Il·lustres execrables, de Malcolm Otero & Santi Giménez

Malcolm Otero & Santi Giménez
Il·lustres execrables
Penguin Random House Grupo Editorial España, 2017
Col·lecció B de books
424 pàgines
ISBN: 978-84-16930-72-2

PVP: 18€ (ebook: 5,99€)

Il·lustres execrables és una reeixida secció del programa radiofònic del cap de setmana de RAC 1, el Via lliure, que dirigeix i presenta el periodista Xavi Bundó. En ella, en Malcolm Otero i en Santi Giménez trien un personatge destacat del món de la cultura, l'esport o la política (que ja estigui mort i a una certa distància en el temps); algú que gaudeixi de prestigi, admiració o fama per part d'una gran majoria dels que en coneixen la seva existència o el seu llegat; i es dediquen a gratar en les seves biografies per a trobar tot allò que els pugui fer caure del pedestal. És un recull de les misèries dels personatges triats, amb una voluntat clarament desmitificadora. Ningú se salva. 

Com si es volgués evidenciar que malgrat una trajectòria destacada en els camps més diversos no fos possible ser una persona íntegra i digna. 

L'èxit de la secció rau en el grau de curiositat morbosa que en major o menor grau hi ha en cadascun de nosaltres. És un recull d'addiccions diverses i misèries que et farien avergonyir com a ésser humà. Per a que al final puguis dir que si aquell era un maltractador, aquest altre un trepa o aquell altre un garrepa i que no hi ha un pam de net en ningú. Certament, quan idolatrem a algú tendim a obviar tot allò que ens fa humans i  potser es tracta que seguim admirant-los conscients que ningú és perfecte. 

El llibre és un recull de les biografies de cinquanta personatges, encapçalades per una imatge del biografiat i un petit índex de les seves misèries recollides (alcohòlic, garrepa, racista, maltractador, gelós, egoista,...), que ja avisa de per on van els trets. I com totes les tries, discutible. Perquè sempre he tingut la sensació que hi ha personatges amb els quals no s'atreveixen. 

Cal dir que el que llegeixes és el que has escoltat per la ràdio, que han aprofitat el material del programa per a fer el llibre. Sense més. I que mantenen la frescor i el dinamisme del directe, amb les seves contínues i iròniques referències per als de l'ESO. 
Quan l'has acabat et preguntes si realment com a societat estem tan malalts com els personatges biografiats, si la condició humana és això. Perquè tens la sensació que s'exagera i es descontextualitza per tal de destacar allò que pot denigrar al personatge sense destacar gaire (per no dir gens) el que dirien altres biografies potser més objectives que també parlessin en positiu del personatge. Prima més la degradació que l'objectivitat.

El conjunt, però, és amè i es llegeix amb avidesa i fruïció; és allò d'agafar-lo una estona i llegir els perfils biogràfics de quatre o cinc execrables com si res. No fas grans descobertes, però sovint et trobes amb alguna curiositat que no sabies. 
I sempre podrem agrair que una paraula com execrable es popularitzi i passi a formar part amb naturalitat del nostre vocabulari.

Pulp Fiction, de Quentin Tarantino

Quentin Tarantino
Pulp Fiction
219 pp.

Enguany, Pulp Fiction (1994) està d'aniversari. S'han complert vint-i-cinc anys des de la seva estrena i la veritat és que segueix sent recordada. 
Hi ha pel·lícules de les que no aconsegueixes recordar el títol i que gairebé has oblidat quan tot just surts de la sala de projecció; d'altres, en canvi, t'impacten i es fan un lloc en la teva memòria. Són pel·lícules que t'agrada reviure, a les que t'agrada tornar per descobrir detalls que en un primer visionat de vegades passen desapercebuts, per gaudir d'aquells moments que la fan recordar. 
Amb el cinema de Tarantino em passa això segon. No em perdo cap de les seves estrenes i m'agrada tornar a veure aquelles escenes que m'han deixat un record inesborrable. S'ha de reconèixer que Tarantino ha creat un estil de narrar i fer cinema on destaquen uns diàlegs brillantíssims, que sorprenen, en boca de personatges marginals. I un sentit de l'humor molt negre que sublima la violència carregada d'excessos visuals en algunes escenes. 
M'agrada també el tribut que rendeix a la sèrie B, a les pel·lícules de gèneres populars i de baix pressupost que ell va consumir durant anys mentre treballava en un vídeo club; les seves picades d'ullet a la cinefília. 
Com tots els gran creadors, pot agradar o no; però s'ha de reconèixer que hi ha un cinema de regust popular que porta el seu segell.

El llibre Pulp Fiction no és altra cosa que el guió de la pel·lícula que ell va pensar i escriure. Hi és tot, i s'ha fet constar allò que no apareix en el muntatge final de la pel·lícula. És una bona ocasió de tornar a gaudir amb delit dels seus brillants i hilarants diàlegs i recordar la seva plasmació a la pantalla. Després de Reservoir

Dogs Pulp Fiction el va consagrar definitivament com a gran cineasta amb l'obtenció de la Palma d'Or al Festival de Cannes. Va ser una pel·lícula de relativament baix pressupost on van decidir col·laborar actors de la talla de Bruce Willis (en un moment àlgid de la seva popularitat), Uma Thurman, John Travolta (rescatat d'un cert ostracisme que va ser determinant per a revitalitzar la seva carrera), Maria de Medeiros, Samuel L. Jackson, Chistopher Walken, Tim Roth o Harvey Keitel cobrant tots el mateix (20.000 dòlars per setmana). Alguna cosa devien veure que els va captivar.
Pulp Fiction és avui un clàssic del cinema, una petita obra mestra que reflecteix els trets del cinema del seu creador. 

Petits plaers: llegir a l'aire lliure

Sempre és un plaer quan la bonança acompanya, que a cada estació té el seu moment. 
A l'hivern, en els dies assolellats, a les hores centrals del dia en que regna un temps serè i tranquil i la temperatura és suau. 
A l'estiu, quan el sol comença a baixar i bufa la marinada. És el moment de cercar una bona ombra a recer de la calor imperant i submergir-te delerós en la lectura que t'ocupa. 
Llegir a l'aire lliure no és només llegir. És llegir i respirar amb la consciència de viure un gran moment. És llegir i impregnar-te dels sons que fan la vida més bella; o dels silencis que aporten pau i serenor. És una lectura enriquida amb la força dels sentits, que es complementa amb el que pots veure, olorar o escoltar. 
La lectura a l'aire lliure té per escenaris les terrasses, els bancs i les cadires de parcs i jardins, les platges, les piscines,... Escenaris per a fer una aturada i gaudir de la vida. 
Llegir és viure i gaudir dels mons on t'endinsen les seves pàgines. És el plaer de viure, també a l'aire lliure.

La gran revolució

Entre les diferents definicions que el diccionari de l'IEC dóna de la paraula revolució hi ha la de canvi total, radical. I si hi ha una cosa que ha irromput de manera abrupta en les nostres vides ha estat la telefonia mòbil i totes les prestacions que porta associades. 

Quan la informàtica s'ha fet de butxaca s'han transformat tot un seguit d'hàbits quotidians i s'ha anat consolidant una societat que funciona diferent a partir dels clixés que ha generat l'ús de la telefonia mòbil. Ha estat una autèntica revolució.

Sembla mentida tot el que ha aconseguit un telèfon mòbil connectat a Internet. Els temps morts han passat a la història: la sala d'espera d'un consultori mèdic o d'un hospital, els minuts que resten fins a l'inici d'una obra de teatre, un concert o una reunió, la cua davant de la caixa d'un supermercat,...; tot són moments per a obrir el mòbil i consultar si s'ha rebut un missatge, un correu o senzillament per mirar l'hora. 

L'ús del mòbil és omnipresent i invasiu. Són legió els qui van pel carrer consultant el mòbil aliens (o gairebé) a tot el que els envolta, amb les situacions de perill que això arriba a comportar. I ja no diguem res dels que veus conduint i parlant o fins i tot enviant missatges. I hem desenvolupat habilitats multitasca. He arribat a veure una persona portant un cotxet amb una criatura, un gos amb la corretja i enviant missatges amb el mòbil. 

Davant una eina tan poderosa i transformadora crec humilment que ens toca posar-hi seny i racionalitat. Perquè malgrat les moltes coses bones i pràctiques que té és força evident que l'eina també ens fa més dispersos, més receptius als estímuls visuals i menys propensos a la reflexió pausada sobre aspectes de la nostra vida. Un mòbil també permet llegir un llibre si voleu, però.... coneixeu algú que utilitzi el mòbil per a llegir llibres? 

La telefonia mòbil ha estat la gran revolució d'aquest mil·lenni. Ens ha transformat com cap ideologia de les que aspiraven a una societat justa i igualitària va aconseguir. 

Ha estat una revolució de totes totes. Esperem que la segueixin les que han de fer possible que visquem en un món més net i respectuós amb la natura i les persones de tota condició.

Tancada per vacances

L'evolució tecnològica ens permet cada vegada més prescindir de les graelles de programació de les diferents cadenes televisives. Avui, mitjançant aplicacions i amb una connexió a Internet o a una xarxa wifi és més fàcil que mai el consum a la carta d'aquells programes que siguin del nostre interès. Pots mirar-te el programa que vulguis, quan vulguis i on vulguis. I això és fantàstic. T'allibera d'horaris i t'obre un munt de possibilitats insospitades fins ara.
Però tot això no treu que ara a l'estiu, quan engegues el televisor i procures informar-te del que fan, et caigui l'ànima als peus. Tens la sensació que s'omple la graella amb qualsevol cosa: sèries d'interès menor, reposicions, pel·lícules vistes un munt de vegades i programes de baixes expectatives que sovint són provatures a l'espera de la resposta de l'audiència. Els programes que aguanten l'interès i l'audiència d'una cadena al llarg de l'any estan de vacances; i tot agafa un aire de provisionalitat, desori i temporada baixa. 
Penses (és broma) que és una estratègia estiuenca de foment de la lectura, perquè sembla que tot porti a tancar la tele i fer qualsevol altra cosa. Quan pares l'orella a les converses informals de la gent és freqüent escoltar comentaris com ara "És que no foten res que valgui la pena", "és que no hi ha res que es pugui veure",... i altres coses per l'estil.
D'altra banda hi ha sensació de saturació informativa, d'esgotament d'alguns temes, de necessitat de fer una desconnexió de l'actualitat; per una qüestió de pura salut mental. De vegades penso que, si no passa algun succés excepcional, té mèrit omplir un telenotícies d'una hora. De què l'omples? Dels gustos dels gelats que més es consumeixen? Del consum d'orxata? De com tractar les picades de meduses? De les actuacions dels artistes que van de bolos pels festivals d'estiu? Aguantar cada dia un telenotícies amb això fa molta mandra, sobretot quan ho completes amb deu minuts o més d'informació metereològica per a dir-te que fa molta calor perquè tenim un anticicló a sobre (on és la notícia?). Tot plegat molt prescindible.
Per tant, és el que jo faig. A l'estiu tanco la tele, prescindeixo totalment del que fan; perquè no m'agrada perdre el temps en coses que no m'interessen, perquè necessito retrobar-me amb mi mateix, recuperar sensacions. 
La meva tele, a l'estiu, està tancada per vacances.

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Marta Orriols Balaguer
Aprendre a parlar amb les plantes
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2018 (3a edició)
256 pp.
Col·lecció Escafandre
ISBN: 978-84-17339-11-1

PVP: 17,50€

Celebro que una editorial petita i independent com Edicions del Periscopi hagi tingut l'olfacte de publicar una novel·la tan interessant i atractiva com Aprendre a parlar amb les plantes. 

D'entrada t'atreu el títol, però quan t'endinses en la seva lectura descobreixes una novel·la amb una prosa delicada i fluïda que dissecciona amb sensibilitat els sentiments que genera el dol per la pèrdua de la parella. Per damunt de tot, Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la introspectiva i intimista que parla de sentiments; i ens descriu amb versemblança la fragilitat emocional de la protagonista, trasbalsada per la doble sacsejada que suposa el descobriment de l'adulteri i de manera gairebé simultània la mort en un accident; les seves inseguretats i contradiccions, com la que suposa la decisió de no tenir fills i la seva professió de neonatòloga. Crec que és una narració molt rica i intensa a aquest nivell, que sense negar el patiment que genera la mort d'una persona estimada també mostra que és una oportunitat per créixer emocionalment i descobrir nous camins. 

Crec que és una novel·la molt recomanable, ben escrita, on s'hi pot trobar recer si s'ha viscut quelcom semblant, però on sobretot brilla com emergeix tot el món interior de la protagonista.

Odissea, d'Homer

Homer
Odissea (traducció de Joan F. Mira)
Barcelona: Edicions 62, s.a., 2016
Col·lecció La Butxaca
480 pp.
ISBN: 978-84-99309-89-7
PVP: 11,95€

Deixeu-me dir d'entrada que ningú ha d'estar obligat a llegir res, però que hi ha obres que són una referència en una cultura, que han exercit una influència en tot el que ha vingut després, que conserven uns valors al llarg del temps. I que com a lector que estima la literatura (entesa com l'art d'escriure) és fins a cert punt un deure entomar en algun moment de la vida la lectura d'aquelles obres que es consideren clàssiques. I com a lectures exigents que són cal saber triar el moment en que pots dedicar l'esforç que requereixen. 
Si ara fa dos anys vaig llegir-me La Ilíada, tenia pendent completar-la amb la lectura de l'Odissea. I això he fet. Una experiència lectora que no oblidaré. 
D'entrada voldria destacar la traducció del Joan F. Mira, que ha estat capaç de traduir els versos dels vint-i-quatre cants del poema original en hexàmetres que mantenen tota la força narrativa de l'original, aconseguint que la lectura no sigui encarcarada ni

feixuga. A més a més, cal agrair al traductor que hagi inclòs un petit resum que encapçala cada cant i que permet anticipar contingut i contextualitzar el que tot seguit llegiràs.
L'Odissea és un poema, sí, però que es llegeix com una novel·la. 

Per què és important? Crec que perquè mostra les característiques de la literatura tal com l'entenem avui dia. La literatura recrea la realitat, la sublima. Pot recórrer a la fantasia i la imaginació, però ho fa amb la voluntat de sacsejar les nostres emocions. Llegint patim, ens apassionem, ens alegrem, estem intrigats,... I ho fem al costat dels personatges de les històries. Perquè en això consisteix l'art d'escriure que és la literatura.
En això, l'Odissea seria un text fundacional de la literatura que consumim al segle XXI. 
Destacaria també la plasticitat de les descripcions d'alguns passatges. Les de les tempestes al mar tenen una força increïble, i la de la venjança final sobre els pretendents és digna de les millors pel·lícules d'acció del cinema contemporani. 
S'ha de ser molt bon escriptor per aconseguir això (i estem parlant d'un text de fa 2700-2800 anys). 

Què narra l'Odissea? A l'Odissea es distingeixen clarament dues parts. A la primera es narra l'accidentat viatge d'Ulisses de retorn a Ítaca, després de la guerra de Troia, amb episodis que fan gala de la fantasia de l'autor i dels perills i les temptacions que formen part de tota vida. La segona part, un cop arriba a Ítaca, és la història de com trama la venjança contra els pretendents de la seva dona i de les seves propietats, que té instal·lats a casa seva esperant la certificació de la seva mort, per apropiar-se de tot allò que li correspon. 
Però és més coses. És la història d'amor entre Ulisses i Penèlope, teixida amb una lleialtat a prova de tot al llarg de vint anys d'espera. És la història també d'un fill que vol recuperar un pare absent durant tants anys, i que arriscarà la seva vida per saber d'ell. És la història també de l'amistat i la lleialtat del porquer i del bover, que col·laboren amb Ulisses en el seu afany de justícia. 
L'Odissea, sense ser una narració històrica, també ens acosta a la vida d'una societat de fa al voltant de tres mil anys; com vivien, què menjaven, de que treballaven, què celebraven, quins eren els seus valors, en què creien,... 
Prens consciència també de la relació ancestral dels humans amb la religió, amb la idea que hi ha una voluntat superior que controla el nostre destí, que hi ha quelcom que ens transcendeix. 
Com veieu, una obra amb molts elements d'interès, clàssica, per a gaudir i créixer com a lectors.

Todos a una

Todos a una (Chacun pour tous) és una interessant pel·lícula francesa de 2018 que es basa en el frau que va cometre la selecció espanyola de bàsquet paralímpic als Jocs Paralímpics de Sidney de l'any 2000. Amb la fal·lera de demostrar el potencial esportiu de l'Estat Espanyol i guanyar un munt de medalles es va arribar a fer passar per discapacitats intel·lectuals 10 del 12 jugadors de la selecció que no ho eren. Quan es va descobrir el frau es va desposseir de la medalla d'or als jugadors que havien fet trampa, però es va mantenir per als dos discapacitats de veritat.
Els fets en si mateixos em semblen una indecència, és caure molt baix. Perquè si una cosa maca té l'esport paralímpic és que està protagonitzat per persones al darrera de les quals hi ha històries admirables de superació personal. Fer frau amb això, per aconseguir una medalla i escalar posicions en el medaller em sembla absolutament repugnant. Calia?
La pel·lícula canvia protagonistes (la selecció espanyola per la francesa), adopta un to de comèdia dramàtica i posa de manifest que les persones discapacitades creixen com a individus quan es mouen en entorns normalitzats, i que el contacte dels discapacitats amb els que no ho són és enriquidora també per aquests perquè els fa créixer emocionalment i els sensibilitza amb una realitat que potser desconeixien.
Sense ser una obra mestra és una pel·lícula per a gaudir i reflexionar, perquè malgrat que el seu final rendeix tribut a la veritat i la justícia, es mou en terrenys d'una certa ambigüitat on et planteges fins on és justificable el frau que estan cometent.
Em sembla força recomanable.