A un arbre jove

Esclat de terra emergent.
Recer futur d'ombres i confessions, 
d'amagatalls i fruïcions, 
de descans plaent;
de vides lliures, 
de nius esforçats i pollets cridaners. 

Bressol de fruits i aliments, 
de fustes dures i resistents;
ressò de vents potents;
referent de generacions i caminants, 
d'excursionistes i viatgers.
Ara, esclat de vida emergent.

Que la piulada no ens faci perdre el significat de les paraules

El tuit està esdevenint un nou estàndard de comunicació: breu, impactant, immediat. I com que prima la concisió per damunt de la precisió; l'opinió immediata per damunt la reflexió serena; l'impacte per damunt de la certesa; podem trobar-nos amb que deixem pel camí els matisos que poden arribar a expressar les paraules.
No negaré que és una eina tecnològica poderosa i atractiva, que pot informar al moment de qualsevol entitat o institució sobre la que tinguis un interès, que et permet compartir interessos i descobertes, seguir esdeveniments, opinar al moment sobre quelcom que estigui passant,... Tot això és possible i atractiu. Però els tuits no estan fets per a durar, ho són per a ser consumits en la immediatesa i oblidats poc després.
Quan faig un escrit em preocupa la precisió, trobar la paraula justa, la puntuació adient; com serà llegit per un possible interlocutor. Després de la revisió hi ha moments de dubte i puc canviar coses. Per a mi hi ha un temps que és per a polir i perfeccionar un text. I no tinc gaire clar que quelcom com Twitter ho afavoreixin. 

Les paraules són poderoses, poden arribar a expressar allò més sublim i el darrer avenç tecnològic, però requereixen d'un conreu constant i un treball artesà que van renyits amb la pressa de la immediatesa. 

De la mateixa manera que diem Que el llegir no ens faci perdre l'escriure com una crida a l'equilibri i a no perdre de vista allò que és essencial en l'assoliment d'una llengua, també hauríem de pensar en Que la piulada no ens faci perdre el significat de les paraules. 

Ens hi va quelcom cabdal.

Del sentit de la política

Quan vaig ressenyar el llibre del Dr. Broggi Sobre el camí de la vida vaig recollir aquesta frase seva referida als valors que haurien d'orientar l'acció política: "El món de la política és molt compromès perquè requereix d'unes persones que mirin pel bé general i l'anteposin als seus propis interessos." No hi puc estar més d'acord. El polític ho ha de ser per a servir el seu país i no per a servir-se'n.
I és que quan es traspassen línies vermelles que amenacen la pau social i la ciutadania percep que el polític serveix els seus interessos personals o els del seu partit, es trenca la confiança. I sense confiança en els polítics i en la política la democràcia està en perill.
Necessitem polítics honests, valents i compromesos que defugin el tacticisme i la política de curta volada.
Pancartes com la de la fotografia que acompanya aquest escrit ennegreixen el futur i l'amenacen, perquè sense polítics no hi ha política, i sense política no hi ha un futur democràtic digne. 

Catalunya no pot sobreviure sense un entorn democràtic on puguem decidir lliurement el que volem i trobar solucions als nostres problemes. I necessitem polítics que el facin possible.

Sobre el camí de la vida

Moisès Broggi i Carles Brasó
Sobre el camí de la vida. Converses amb el meu nét Carles Brasó.
Barcelona: Ediciones B, S.A., 2011
87 pp.
ISBN: 978-84-666-4981-0

Moisès Broggi (1908-2012), a més a més d'un eminent cirurgià, va ser una persona amb un alt interès humanístic que va mantenir el seu compromís cívic amb lucidesa fins al final de la seva llarga vida. En ell hi concorren l'interès per les persones i les societats, el sentit comú i una llarga experiència de la vida que li va permetre poder seguir de prop els principals esdeveniments de la convulsa història del segle XX. 
Les seves paraules, que emanen amb senzillesa d'aquestes converses amb un dels seus néts, ens fan entenedors els grans problemes de la societat contemporània i proclamen les actituds i els valors que han de prevaler per a que ens en puguem sortir; tot des del seu sentit comú ben fonamentat i la seva llarga experiència coma ciutadà d'aquest món. 
És un llibre que es llegeix en un tres i no res, però que et convida a reflexionar sobre totes aquelles qüestions que van sorgint a la conversa, fent convergir les preguntes del jove inquiet que planteja les qüestions que vol entendre o sobre les quals vol consell i l'experiència del vell savi que li ofereix el seu punt de vista. 
És un llibre que cal llegir, perquè quan afrontem els nostres problemes és bo que comptem amb l'experiència dels que més en saben i més han viscut. I això és el que se'ns ofereix. 
Quan el vaig començar a llegir vaig sentir la necessitat de tenir un llapis al costat. És dels llibres que es fan subratllar, amb moltes afirmacions de bon compartir o a punt per debatre. 
Aquí en teniu un tast: 
- "Quan la gent té por del futur i veu que les desigualtats creixen, es produeix un clima favorable a l'aparició dels "salvadors": Stalin, Mussolini, Franco, Hitler." 
- "Els sindicats ... haurien de tenir com a principal funció ajudar a buscar feina a la gent jove." 
- Parlant de la sanitat: "Quan una cosa és totalment gratuïta es produeixen abusos." "...l'increment de l'esperança de vida i l'escassetat de feina fan que aquest sistema ja no sigui sostenible." 
- Citant Gandhi: "La Terra té prou recursos per alimentar tothom, però no per satisfer la cobdícia de tothom." 
- "...el principal perill és una guerra destructiva que ho liquidi tot."
- "El món de la política és molt compromès perquè requereix d'unes persones que mirin pel bé general i l'anteposin als seus propis interessos." 
- "La democràcia és el millor sistema, però s'ha de perfeccionar contínuament." 
- Parlant de la política: "...una acció és bona si la fas a favor dels altres." 

I moltes més. N'hi ha per sucar-hi pa. Així pensava Moisès Broggi. Lucidesa amb 104 anys.

Llibres, roses i ...

... amor. 

Regaleu-vos també aquesta gran frase del no menys gran Pablo Neruda:

"Conèixer l'amor dels que estimem és el foc que alimenta la vida."

Pablo Neruda (1904-1973)

            

De la portada del diari Ara del 23 d'abril de 2013

LIJ - Tarzan dels ximpanzés

Enric Lluch ; Gemma Capdevila (il·)
Tarzan dels ximpanzés
Barcelona: Animallibres, 2012
Col·lecció La Formiga groga, 33
143 pp.
ISBN: 978-84-15095-63-7 

Tarzan dels ximpanzés ens acosta amb un nou punt de vista la cèlebre història del nen de pell blanca que creix entre simis, creat per Edgar Rice Burroughs i del que l'any passat es va commemorar també el centenari de la seva publicació. És una narració pensada per ser accessible als infants i fer que en coneguin la història. 
Què suposa créixer entre individus que són diferents de tu? D'entrada, recels,  prejudicis, dubtes,... Però tot seguit constatar la fortalesa del vincle afectiu, la idea que l'autèntica família la constitueixen els individus units per l'amor i l'estima que es professen. I aquest és l'ambient on creix en Tarzan, un clan de ximpanzés que en tenen cura. 
A partir d'aquí assistim a com es desenvolupa el lideratge de Tarzan sobre els altres animals i a com finalment la sang crida la sang. 
Aquesta novel·leta, adreçada a nens i nenes a partir de 8-9 anys conté altres elements que m'han semblat atractius:
- Com es presenta amb naturalitat la mort dels ximpanzés més vellets, sense el dramatisme que sovint l'acompanya en la nostra societat, com quelcom que forma part de la vida. Un retir davant el final que s'intueix proper, l'acompanyament per part d'altres membres del clan i la desaparició d'un dia per l'altre. Tot molt poètic i tranquil. 
-Com es presenta també la mort d'altres animals; sense sacralitzar la vida. No s'amaga que uns es mengen als altres. Forma part de la seva lluita per la supervivència. I sense detalls escabrosos es dibuixa amb una taca vermella a les aigües d'un riu per on es mou un cocodril. 
- I també m'ha semblat original i divertida la manera com es forma el nom de Tarzan. 
La presència humana que forma part del relat, tot i que caça animals, els engabia i explota els recursos de la selva; no es percep amb especial animadversió ni hostilitat; tot i que el tema podria portar cap aquí. És quelcom que es mou fora dels límits on passa l'acció i no és un dels objectius de la novel·la. 
Una novel·la, per tant, que ens acosta la història d'un dels personatges més populars de les històries d'aventures, i que ho fa sense sensibleries i amb elegància, mostrant que en un entorn salvatge la lluita per la vida no pot prescindir de la mort. 
Amb elements d'interès. A-iaaa-iaaaa!

4,3

Il·lustració de Pablo Gallo

Sóc dels que els agrada veure el got mig ple. I com cada any per aquestes dates s'han fet públiques les dades de consum cultural dels catalans. M'agradaria destacar algunes coses: 

- La lectura manté una posició preeminent en els hàbits de consum cultural. Diuen que és la segona activitat amb més practicants darrera la d'escoltar música. 3.900.000 catalans llegeixen llibres. Déu-n'hi do! 

- La mitjana de llibres llegits és de 4,3 per any. Podria ser més, però la competència és dura amb les altres opcions d'oci. I sobretot, hi ha hagut un increment des dels 3,4 de fa sis anys. És una dada esperançadora. 

- Es venen menys llibres. Em sembla lògic en el context actual de crisi econòmica i amb una contracció substancial del consum a tots nivells. Però resulta simptomàtic que malgrat la baixada de vendes s'hagi incrementat el nivell de lectura. Això vol dir que els lectors no sempre compren els llibres que llegeixen i que aprofiten altres recursos al seu abast, com poden ser les biblioteques o el fet de compartir lectures amb amics i coneguts. Sempre m'ha semblat saludable que els llibres tinguin vida més enllà del qui els ha comprat. Compartir em sembla un gran valor. I que un llibre tingui més d'un lector és un bon senyal del seu atractiu.

Els llibres tenen un preu que no cal menystenir, però sempre he cregut que aquest preu no és un impediment que dificulti significativament l'hàbit lector. Llegir és una activitat que requereix més temps i esforç que diners. I aquest és el seu luxe, el temps i la dedicació que ens demana. 
Cal agrair que el llibre de paper mantingui un IVA del 4%, però és un contrasentit que el llibre digital no es consideri de la mateixa manera, sinó un servei, i estigui gravat amb un 21%. Mentre això sigui així la pirateria seguirà sent una temptació. 

- Els lectors catalanoparlants són els més bilingües, els més capaços de llegir llibres en català i en castellà (i els que més ho fan). 
Els lectors castellanoparlants, proporcionalment, llegeixen molts més llibres en castellà que en català. Resulta evident que el que més afavorirà un ús lliure de les llengües és la competència en llengua catalana, la seva plena normalització. Algú n'hauria de prendre nota. 

Un 4,3 pot semblar un suspens, però la seva anàlisi evidencia que es progressa adequadament. Hi ha millora i hi ha esperança malgrat tot.

Condició de mare

Carme Parras i Jordi Sacristán
Condició de mare
Valls: Cossetània Edicions, 2013
Col·lecció Prisma, 31
ISBN: 978-84-9034-100-1 

Condició de mare aplega les trajectòries professionals de vint personatges rellevants de la vida pública catalana. Però el tret comú d'aquestes trajectòries no és tant el mèrit que han assolit en allò que els ha fet més o menys coneguts sinó l'ambient familiar en el que van pujar, el vincle afectiu que van establir amb els seus progenitors, els valors que se'ls hi van transmetre i que han estat cabdals després en l'èxit que han assolit. 
Trobem casos on s'ha primat l'afecte, en d'altres la confiança i la responsabilitat, en d'altres l'autoexigència i l'esforç,... però en tots ells hi ha un vincle molt especial, emocional, que potser és fruit d'haver compartit un cos i una sang. Sí, hi ha un batec de mare en cada fill o filla, en el qual hi ha moments a la vida en que ens reconeixerem i que d'una manera o altra marcarà la nostra manera de ser. 
Tot i que el llibre està centrat en el perfil biogràfic dels personatges seleccionats (dels que descobrim curiositats i alguna que altra intimitat que ens retrata el costat humà) i en la visió que transmeten les seves mares, crec que un dels encerts del llibre radica en que aconsegueix reflectir tot allò que tots hem experimentat també com a pares. És un relat molt ric en emocions i sentiments on et veus reflectit, on et reconeixes en la teva condició de pare en una suma d'afectes, patiments i expectatives. 
Alhora crec que també aconsegueix destacar la transcendència de les decisions que prenem com a pares, car van modelant el caràcter, les emocions i les seguretats dels fills. I fa pensar. 
En un paràgraf del llibre s'afirma que "Tenir un fill significa assumir una dosi permanent de patiment", i és veritat, però també significa el goig d'assistir al procés de creixement d'una persona que s'obre al seu futur. I és quelcom que omple molt, perquè te'n sents coparticipant i deixa una empremta inesborrable a la teva vida.

He mirat aquesta terra

Perquè som més forts que la seva incomprensió i el setge al qual ens sotmeten, recordem Salvador Espriu i el seu amor i compromís per la nostra terra, enguany que celebrem el centenari del seu naixement.





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Educar en els valors de l'esport

Quan som pares o bé ens dediquem professionalment a l'educació prenem decisions que resulten cabdals per a l'esdevenidor dels fills o dels alumnes. Eduquem potenciant uns valors sobre els que fonamentem tot allò que volem que esdevingui l'altre. Triem unes activitats i mostrem uns models d'allò que considerem bo i profitós en una persona. 
Per això esdevé cabdal reflexionar sobre el que comporten les diferents opcions i decidir amb criteri i plena consciència del que volem. 
Educar amb l'esport, més enllà de promoure hàbits de vida saludable, ha de comportar valorar la importància del grup, de l'equip, en l'assoliment d'un objectiu; ha de conscienciar que a la vida res és de franc, que tot allò que s'aconsegueix és fruit de la dedicació, l'esforç i l'afany de superació. De poc serveixen el talent i el potencial, les capacitats amb que naixem, si no van acompanyats de treball i perfeccionament que ens portin a concretar allò que esbossen les nostres capacitats, a créixer com a persones i a ser millors. 
Educar en els valors de l'esport suposa potenciar la cultura de l'esforç, tan necessària avui per a guanyar els reptes que ens planteja el futur.