Ombres sobre la solidaritat

He parlat en d'altres entrades sobre els dubtes que em genera l'actuació i l'eficàcia de les ONGs arreu del món. Estic segur que hi ha un munt de gent altament sensibilitzada per diferents problemàtiques socials que s'hi implica amb generositat i de bon cor. Però també ho veig com una manera de tranquil·litzar consciències i de trobar una sortida laboral en un moment determinat. I, sobretot, tinc seriosos dubtes sobre l'eficàcia d'algunes actuacions. 
Aquests dies ha estat notícia que una sèrie d'ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona han retirat les seves subvencions a l'organització Barcelona Acció Solidària. L'excusa pot ser la crisi econòmica i les conseqüents retallades que se'n deriven, però també hi ha dubtes sobre l'eficàcia de l'acció solidària i sobre com es gestionaven les subvencions. 
Primer punt qüestionable: la dependència de la subvenció pública. Costa poc fer-se el progre solidari quan els diners surten de fons públics. 
Segon punt qüestionable: Un 41% del pressupost (segons dades oficials) anava per pagar despeses del viatge, hotels i sous dels cooperants. 
Tercer punt qüestionable: no hi ha una avaluació de l'eficàcia i rendibilitat de l'ajuda. 
A tot s'afegeix la desgràcia que van patir els cooperants l'any passat amb el segrest i tot el que se'n va derivar. 
La solidaritat ha de ser útil i no pot servir per a perpetuar determinades situacions ni per a no canviar res. No pot tenir forma d'almoina tranquil·litzadora de consciències ni pot llegir-se en clau de vacances d'aventura. L'acció solidària ha de tenir presents els costos i la rendibilitat social del que s'hi destina. Sense negar la necessitat de compensar esforços professionals i pagar alguns sous, no convé oblidar el component altruista i filantròpic que hauria de tenir la solidaritat.

Jugar amb les paraules

El diari ARA té una petita secció anomenada diccionara on els lectors, a cop de piulada de Twitter, fan aportacions de paraules noves a base d'enginy i lectura irònica de l'actualitat. És una secció fresca que et connecta amb un somriure amb l'actualitat del dia. 
Arran de les proeses antiesportives de Jose Mourinho la cosa és un no parar. Em permeto reproduir-ne algunes:
estimbarça: Intentar guanyar els homes de Pep Guardiola a qualsevol preu sense aconseguir-ho.
mousquit: Insecte de color blanc que quan s'enrabia molt pica als ulls de la gent.
moucador: Peça de roba que s'utilitza en els camps de futbol per protestar contra entrenadors violents. 


Hi ha d'altres aportacions sucoses del mateix estil. No voldria deixar d'esmentar l'originalitat de la proposta que fa el Jesús Maria Tibau des del seu blog amb les desdefinicions. 
Són mostres que es poden dir moltes coses jugant amb les paraules, que pot ser divertit i una manera diferent d'acostar-se a l'actualitat o de reflexionar sobre les coses que, per breu, no deixa d'estar mancada de profunditat i resultar punyent.
La llengua és quelcom viu i dinàmic que permet noves associacions constantment, és la més poderosa eina de comunicació, acull tots els registres possibles i està al servei de fer-nos la vida una mica millor. Sense les paraules la nostra vida no seria la que és, són les paraules les que configuren la nostra humanitat i és un goig gaudir del que ens aporten dia rere dia.

Versos que m'arriben a l'ànima - IV

Amb més records que projectes, 
amb més passat que futur,

amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig. 


Des d'amples indrets d'oblit
vénen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven. 

................ 

Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit. 
.......................... 


(Extret de la cançó Mentre s'acosta la nit, de l'àlbum Rellotge d'emocions). 

Petits plaers: Síndria

En temps de calorades poques coses vénen més de gust que un bon tall de síndria (o dos). Ve de gust ben fresqueta a l'hora d'esmorzar, de postres o a mitja tarda tot berenant. Lleugera, refrescant, té la virtut de treure't la set, saciar-te i deixar-te aquell punt dolcet a la boca d'allò més llaminer. Marxar de la fruiteria amb una bola de sis o set quilos -talment com si fossis un atleta disposat a llançar el pes- té el seu què. Però l'esforç té premi, car ajuda a combatre la set sense carregar el cos de calories. Sí, la síndria és font de salut, hidrata i té fama de fruita lleugera, de pocs sucres. Tot en ella són bondats, només cal vetllar que no et caigui una al cap. Ara ja ni tan sols són un problema les seves llavors, que alenteixen els plaers que deriven d'aquesta menja que es devora amb golafreria i amb la passió que el seu vermell desperta. La investigació i les modificacions genètiques han obtingut noves varietats cada cop més gustoses on tot són facilitats. 

Fruita per excel·lència de l'estiu, tal qual o com a base de refrescants sopes fredes, reparadora de la suor amb que la calor intensa castiga el nostre cos. Plaer -també- d'estiu.

Vida

Imatge obtinguda de la xarxa

La visita del Sant Pare amb motiu de la JMJ (Jornada Mundial de la Joventut) ha posat de manifest una vegada més l'allunyament de la jerarquia eclesiàstica de la societat contemporània (almenys a Europa i el món occidental), l'encarcarament i els posicionaments més retrògads de la seva moral. Tot va molt lligat: la gent se n'allunya perquè no troba respostes adequades a la realitat social que tenim. On hi hauria d'haver flexibilitat i comprensió només s'hi veu rigidesa i dogmatisme. I així és molt difícil donar respostes satisfactòries a qüestions molt complexes. Els jerarques del catolicisme viuen tancats en el seu món, fan un únic discurs i no sembla preocupar-los connectar amb les problemàtiques del moment ni fer-se més simpàtics als valors que encarna la modernitat i el progrés social. 
Personalment em preocupen totes les qüestions que fan referència a l'ésser humà; podríem dir que professo un humanisme respectuós i alhora fascinat per la vida, de rerefons ecologista. I sempre he volgut mantenir la màxima coherència personal en les qüestions que hi fan referència. N'hi ha una, però, que sempre he viscut amb un cert neguit, i és la que fa referència al dret a la vida. D'entrada sento una profunda inclinació a respectar-la en totes les seves formes sense que això em faci aliè al patiment que pot amagar-se rere una existència. Defenso el dret a l'avortament en uns determinats i restringits supòsits, però no accepto la llibertat de decidir qui ha de néixer i qui no. L'avortament com a simple exercici d'un acte de llibertat individual (d'un embrió o fetus sa) em repugna. Qui som nosaltres per a decidir qui ha de néixer i qui no? On queda l'assumpció de responsabilitat dels nostres actes? Estimo i respecto massa la vida humana per acceptar que puguem desfer-nos d'ella quan ens incomodi. Crec que hi ha alternatives i també moltes persones que acollirien deleroses aquell fill que potser no han pogut tenir pels seus propis mitjans. Perquè parlant del dret a la vida em sembla incoherent defensar la llibertat total d'avortar i estar en contra de la pena de mort. I el contrari, estar contra l'avortament i a favor de la pena de mort. Tan reaccionària és una cosa com una altra. I coses semblants podríem dir del dret a l'eutanàsia. Una cosa és evitar el patiment dels malalts (on crec que trobaríem una gran unanimitat) i una altra servir la mort a la carta quan et sembli que ja t'has cansat de viure. Són coses diferents. La vida demana humilitat i respecte. L'exercici de determinats drets és un acte d'arrogància falsament progressista que va contra la seva mateixa essència. Defensar el dret a la vida suposa defensar-la sense dogmatismes en tots els supòsits. I en aquest tema és on potser l'Església Catòlica fa un discurs més coherent (i ho diu algú que no és un catòlic practicant).

Opinar, reflexionar,....

Imatge obtinguda de la xarxa

Des de fa temps tinc la sensació que com a societat prioritzem en excés l'opinió per damunt de la reflexió. L'opinió és més llaminera, resulta més atractiva, permet elaborar fàcilment estadístiques i gràfiques vistoses, dóna peu a titulars d'impacte i té més força informativa. Donem per suposat que l'opinió és fruit d'un procés previ de reflexió i posicionament personal, i no sempre és així ni de bon tros. Moltes opinions que la gent expressa en públic arran, per exemple, d'una enquesta sobre un tema d'actualitat, són poc més que un exabrupte, una reacció primària poc mesurada, fruit més d'un impuls reactiu que d'un procés de reflexió mesurat i serè. I per a opinar bé la gent necessita eines. Necessita tenir informació, elements d'anàlisi, valors i punts de vista personals que li permetin fer una valoració i posicionar-se. I tot això no és tan fàcil ni s'improvisa d'un dia per l'altre. És fruit d'un procés. L'enquesta d'actualitat pot servir per a copsar un estat d'opinió, per a saber més o menys com la gent veu un tema, però no li hem de donar més valor que això, car no sempre la gent a qui demanem la seva opinió té una opinió formada sobre un tema ni s'ha parat a reflexionar sobre allò que li estan demanant. 
Resulta curiós escoltar com algú que participa de recomanacions de llibres o pel·lícules parla d'ells. És freqüent escoltar arguments com ara "està molt bé", "em va agradar molt", "m'ho vaig passar molt bé",... I és difícil trobar argumentacions personals que vagin gaire més enllà. Evidentment ningú està obligat a fer una ressenya pròpia d'un mitjà escrit, però sí que trobes a faltar capacitat d'argumentació i una tendència general cap a la banalització i els llocs comuns. 
Què es pot fer? No crec que hi hagi solucions fàcils que depenguin d'un únic factor. Crec que des de l'escola es poden treballar els processos de reflexió i la capacitat d'argumentar, però des dels mitjans de comunicació també s'han de donar bons models a partir de programes de debat i tertúlies que potenciïn tot això que hem dit. Cal fugir de l'insult i l'exabrupte i no buscar el titular a qualsevol preu. Cal aportar bona selecció de temes, rigor en el seu tractament i buscar persones amb capacitat de comunicar i que sàpiguin argumentar de forma constructiva. El que deia, és una suma de factors. I no estaria de més una certa contenció a l'hora de proposar enquestes d'opinió i fugir de la immediatesa que sovint es busca. Cal potser deixar un temps prudencial per a que la gent faci arribar el seu punt de vista o bé tingui el temps suficient de fer la reflexió i posicionar-se.

L'infinit, de G. Leopardi

Tot un regal per als sentits. Preciós!

«Sempre caro mi fu quest'ermo colle,

e questa siepe, che da tanta parte

dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.

Ma sedendo e mirando, interminati

spazi di là da quella, e sovrumani

silenzi, e profondissima quïete

io nel pensier mi fingo, ove per poco

il cor non si spaura. E come il vento

odo stormir tra queste piante, io quello

infinito silenzio a questa voce

vo comparando: e mi sovvien l'eterno,

e le morte stagioni, e la presente

e viva, e il suon di lei. Così tra questa

immensità s'annega il pensier mio:

e il naufragar m'è dolce in questo mare»

Sempre em fou car aquest eixorc turó

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Mes, assegut i contemplant, 
immensos espais més enllà d’ella 
i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima 
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,

el cor no se m’espanta. 
I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: 
i allò etern em revé 
i les èpoques mortes i la d’ara 
vivent, i el so que fa. 

Així en aquesta immensitat 
se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

(Traducció de Narcís Comadira)

Haikús d'estiu - 11

                    Més hores de llum,
                    la vida que s'allarga;
                    temps de llibertat.

Ja he triat!

En una entrada anterior vaig comentar la meva decepció pels canvis que afectaven el diari AVUI arran de la seva fusió amb EL PUNT. No m'agradava el que en sortia perquè segons el meu parer desvirtuava el projecte del que havia estat el diari des de la seva fundació i esdevenia un producte amorf amb una identitat desdibuixada que barreja coses que no s'haurien de barrejar en excés (un diari ha de deixar clar si vol ser un diari d'informació local o un diari d'informació general des d'una determinada òptica. I barrejar gaire això crea disfuncions i allunya lectors que busquen el segon plantejament).
He estat estudiant alternatives i finalment, aprofitant que acabava la meva subscripció anual, he pres una decisió en aquest sentit. Em passo a l'ARA. Primer de tot voldria dir que m'ha semblat un diari ben fet, amb una idea clara del que vol aportar i amb un bon nivell de llengua. La informació està ben elaborada, tria bé els temes informativament rellevants del dia, proporciona enriquidors elements d'anàlisi de l'actualitat i compta amb bons col·laboradors (molts són antics col·laboradors de l'AVUI). M'ha semblat un bon producte, d'esperit jove, ben dissenyat (tot i que potser no caldria l'excentricitat d'haver de girar el diari quan arribes a la meitat; però és simpàtica la idea de poder-lo començar tant per davant com per darrera, car té dues portades), modern (elabora una mateixa informació pensant en totes les plataformes de distribució), fins i tot agosarat en la incorporació i tractament de determinats continguts. M'ha agradat que sigui un diari preocupat pels temes educatius (el dissabte publica l'interessant suplement Ara criatures). Potser m'agradaria més i més variada informació esportiva i a nivell de suplement cultural encara enyoro l'AVUI Cultura de les millors èpoques; però tot és acostumar-s'hi. Crec que com a diari pot trobar el seu públic, satisfer un ampli ventall de lectors (tot i adreçar-se significativament a gent de mitjana edat, urbana, amb presència a les xarxes socials), té personalitat, és un producte 100% català i m'agradaria (tot i que són temps difícils per a la premsa escrita) que tingués públic i futur. De moment jo aposto per ell, però també voldria (tinc el cor dividit pel pes de molts anys) que el PUNT AVUI trobi continuïtat malgrat no compartir el plantejament que han fet. Voldria creure que hi ha públic lector suficient per a varis diaris en català. Per damunt de tot m'agrada que hi hagi premsa en català per triar, per tot el que significa de normalitat a la nostra societat.

Imaginar

John Lennon, idíl·licament, somiava un sol món harmònic i en pau, 

"Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostre,
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina a tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món."




jo voldria imaginar un món on la vida, amb la seva música, no deixi de fluir.