Vida lectora

Triomfa el sentit comú

2012-02-11T09:36:00.000+01:00

Vaig comentar fa un cert temps amb estupefacció i un punt d'indignació la demanda que havia presentat un ciutadà congolès resident a Bèlgica contra el còmic Tintin al Congo pel seu suposat contingut racista i per fer apologia del colonialisme.
Crec que el bagatge de lectures que cadascú acumula i la mateixa intel·ligència dels lectors són les que han d'acabar posant cada obra al seu lloc. Cada obra és fruit d'un context històric que la justifica i són els lectors d'aquesta obra al llarg del temps els que li acaben donant valor. Si l'obra manté una valors seguirà agradant i seguirà essent llegida. Perviurà. Si deixa de ser vàlida i d'agradar caurà en l'ostracisme i l'oblit. Però tant en un cas com l'altre són els lectors els qui tenen la darrera paraula. I no m'agrada que es pugui passar per sobre d'això. Entrar en el món de les prohibicions quant a lectures és delicat. Suposa que d'altres decideixin per tu, interpretar en base a una valors que no tenen les fronteres clares. El tema esdevé molt complex, amb moltes vessants, interpretable,... Si la cosa no està clara és millor no prohibir.
Per això celebro la sentència que es va fer pública ahir, que considera infundada la demanda sobre el contingut del còmic i que pretenia imposar restriccions a l'exhibició de l'obra. Han triomfat els arguments de la defensa que consideren que el còmic reflecteix el pensament de l'època en que va ser publicat (1931) i que pot ser considerat paternalista, més que racista. Afortunadament ha plogut molt des de 1931 i el còmic no s'adiu amb la mentalitat actual, però no podem marginar una obra només per ser fruit d'una època.
Per tot això celebro l'esperit de la sentència, a favor del sentit comú i de la intel·ligència dels lectors.

LIJ - Kafka i la nina que se'n va anar de viatge

2012-01-24T20:57:00.002+01:00

Jordi Sierra i Fabra
Kafka i la nina que se'n va anar de viatge
Barcelona: Editorial Empúries, 2009
152 pp.
ISBN: 978-84-9787-296-6

A Kafka i la nina que se'n va anar de viatge Jordi Sierra recrea unaanècdota de Franz Kafka a l'últim any de la seva vida, documentada per la seva companya DoraDymant. Ens trobem amb un Kafka resident a Berlín i jubilat prematurament per la tuberculosi que patia. Un dia, mentre passejava per un parc, escolta el plordesconsolat d'una nena que ha perdut la seva nina. Ell, que no haviatingut cap fill i era desconeixedor de la psicologia infantil,reacciona davant aquell dolor i diu a la nena que la seva nina nos'ha perdut sinó que ha marxat de viatge. A partir d'aquí, Kafkaentra de ple en aquesta juguesca, li diu a la nena (Elsi) que és carterde nines i que li anirà portant diàriament les cartes que aquestanina viatgera (Brígida) li faci arribar. En aquestes cartes, que lidescriuen les meravelles de ciutats llunyanes, Kafka hi aboca tota laseva tendresa i transmet a la nena un món ric de sentiments onintenta fer-li entendre el que implica fer-se gran; alhora que es va desenvolupant entre ells una relació d'amistat i complicitat molt entranyable.
Aquestanecessitat d'escriure una carta cada dia i mantenir la juguescainicial va fent que Kafka vagi traient el millor de si mateix quan japercep que el seu final està proper.
Una magnífica narració,tendra i poètica, que ens mostra com som capaços de commoure'ns pel plor d'un infant i donar el millorde nosaltres mateixos per a la seva felicitat.

Una narració molt recomanableper a nens i nenes a partir de 9 anys i per a tothom.

LIJ - L'àvia necessita petonets

2012-01-07T09:21:00.000+01:00

Ana Bergua; Carme Sala (il·)

L'àvia necessita petonets

Cànoves: Editorial Proteus, 2010

ISBN: 978-84-15047-33-9

L'àvia necessita petonets és un àlbum il·lustrat que acosta el món de les malalties neurodegeneratives als més petits.

Cada cop vivim més anys i esdevé més freqüent a les famílies la situació d'avis que cada cop van sent menys capaços de viure autònomament. És una realitat de la que els més petits no han de restar al marge, que han de comprendre i que requereix també de la seva implicació. I és el que trobem en aquest àlbum: rigor i sensibilitat en el tractament d'aquesta problemàtica, transmissió en tot moment del respecte que han de merèixer aquestes situacions; sense descuidar tampoc un polsim d'humor, necessari també per alleugerir una mica la seriositat del tema que es tracta.

Voldria destacar un altre dels punts forts de l'àlbum. I és el missatge que malgrat puguem oblidar el nom de les coses o desorientar-nos, una de les darreres coses que perdem és la capacitat de percebre l'afecte dels altres. D'aquí un títol tan tendre i encertat com L'àvia necessita petonets. Quan les medecines no donen més de si, l'únic que podem seguir oferint és afecte i estimació. I aquest em sembla un missatge potent.

Comprendre aquestes situacions ens enriqueix humanament i ens fa créixer com a persones. I això és el que aquest àlbum pot aportar a l'educació dels més petits. A partir de 6-7 anys.

LIJ - Las maletas encantadas

2012-01-03T08:32:00.000+01:00

Joan Manuel Gisbert; Mónica Calvo (il·)
Las maletas encantadas
Narval Editores, 2011
156 pp.
ISBN: 978-84-938293-9-1

Las maletas encantadas és una suggeridora narració a mode de faula protagonitzada per diferents animals i que parteix d'una misteriosa maleta trobada al mig del bosc. Tot seguit entren en joc un seguit d'elements molt ben treballats que fan progressar la història, dotant-la d'intriga i d'un interès que no decau fins al desllorigador final: en primer lloc, la imaginació per a justificar el que cadascú creu que pot amagar; en segon lloc, la gestió d'un conflicte d'interessos (qui té dret a quedar-se el contingut?, com s'ha de repartir?,...) i en tercer, la solidaritat per ajudar a qui ho necessita i la col·laboració que cal per a resoldre una situació conflictiva i assolir un objectiu comú.
El que deia, és la suma de tots aquests elements el que fa progressar la història amb eficàcia i interès.
La novel·la està molt ben escrita, amb ofici, i juga hàbilment amb elements fantàstics que la doten d'un alè màgic i poètic. Resulta molt amena i llegidora.
Una lectura ben recomanable per a nens i nenes de 8-9 anys.

LIJ - Set raons per estimar els meus pares

2012-01-01T10:56:00.000+01:00

Jaume Cela; Jordi Vila Delclòs (il·)

Set raons per estimar els meus pares

Barcelona: Editorial Cruïlla, 2010

110 pp.

ISBN: 978-84-661-2719-6

Set raons per estimar els meus pares, novel·la que va ser guardonada amb el Premi Vaixell de Vapor 2010, és una obra que té un punt de partida força original. En Nil és un nen que casualment va néixer a la carnisseria del barri, amb l'ajut inestimable del carnisser i d'eines tan poc sofisticades com el ganivet de tallar el xai. Com a conseqüència d'aquest fet el carnisser li té una consideració especial, com si d'un fill es tractés, i cada any pel seu aniversari li fa un regal de caire pràctic que a en Nil no li fan gaire el pes. L'últim regal rebut ha estat una llibreta en la que el carnisser li ha demanat que hi escrigui les set raons per les quals estima els seus pares. I com que en Nil li ha promès que ho faria, s'hi posa.

A partir d'aquí, en forma de monòleg interior com si d'un diari personal es tractés, anem descobrint com és la vida d'en Nil i la de la seva família.

És un relat que m'ha sorprès gratament per la seva naturalitat i frescor. Destil·la l'espontaneïtat pròpia d'un nen, està impregnat d'un sentit de l'humor que el fa entranyable i no estalvia uns esquitxos d'escatologia i humor negre que mai molesten i sempre fan riure. La suma de tots aquests elements reforça la humanitat del relat, el dota de tendresa i aconsegueix mostrar amb eficàcia l'estima i l'afecte que es professen tots els membres d'aquesta família.

Té molts moments fantàstics que em semblen bons exemples d'això que us acabo de dir: dir-ne "cridar la son" d'explicar un conte a l'hora d'anar a dormir; quan el pare el va a buscar amb el cotxe d'enterramorts un dia de pluja; els concursos de pets en família;... I d'altres.

És un llibre molt rodó que es llegeix amb fruïció, amè, divertit i sobretot, humanament enriquidor. Per a nens i nenes a partir de 8 anys i per a tothom.

És un desig

2011-12-31T01:07:00.000+01:00

Doncs això. Bon any i que es compleixin els vostres desitjos!

LIJ - Lletres Poètiques

2011-12-29T18:56:00.002+01:00

Tomàs Lluc (pseudònim)/ Lluís Payrató; Cristina Losantos (il·)
Lletres Poètiques. Poesia Il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys.
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011
ISBN: 978-84-9883-357-7

Lletres Poètiques és un recull de 29 poemes que tenen la particularitat d'estar ordenats alfabèticament i cadascun d'ells tenir un títol que comença per una lletra diferent de l'abecedari. Són títols llargs amb afegits entre parèntesi on sempre hi trobarem un deix d'ironia o una pinzalladeta d'humor.
Les referències són d'allò més variades: una festa infantil, un exercici nostàlgic sobre la vellesa, l'ofici de mestre, la pols i la porqueria que s'acumula entre el teclat de l'ordinador, jocs de paraules,.... És la proposta d'aquest recull; descobrir el món de referències que ens ofereix i gaudir de la paraula musicada. N'hi ha de més joganers que connectaran amb un públic més infantil, com Jugo a amagar (Jocs d'interior: "jo vaig amb mi!"), Lluna d'infants (Enigma de la foscor), Màgia Infantil i variacions escolars (de pets i pots), Noms i números (la roda del món);... D'altres són propostes més adultes, com I què serem, de grans (Uns grans vellets), Canalla, canalla (Endevinalla llarga per a tota la vida); Xist! no m'atabalis (Romanç de la nena gran). Però potser és el que justifica l'afegit del títol (Poesia Il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys.), car tothom, sense ser un lector ensinistrat en la lectura de poesia, pot trobar-hi propostes adequades de les quals gaudir.
Voldria destacar també el treball d'il·lustració. Són petits apunts que ajuden a trobar el referent del que parla el poema. I a més a més ens regala una il·lustració original i sorprenent: l'ombra a una tinta de l'autor i la il·lustradora des dels seus llocs de treball.
En definitiva, es tracta d'una bona proposta adreçada a tots els públics, que pretén acostar el món de la poesia als lectors més joves i a tot el públic en general.
Permeteu-me acomiadar la ressenya reproduint un dels poemes a mode de tast:

Oració laica de desig de mestre (Rés escolar)

" Que mai no deixi de ser el temps de les collites,
que s'estén molt més enllà
de les tronades carbasses escolars.

Que mai no deixis d'educar-nos
amb el gest i la mirada, amb el somriure i la pau.

Que mantinguis una veu tan transparent,
que t'escoltem per plaer,
no per fer deures.

Que sempre sigui al teu costat la teva màgia,
que sempre ens vulguis confortar amb una abraçada...
i que sempre em senti vora teu un aprenent.

Pels sempres dels sempres, amén.

LIJ - El pirata Esgarrifa

2011-12-29T08:35:00.000+01:00

Jean-Pierre Jäggi; Alan Clarke (il·)

El pirata Esgarrifa

Barcelona: Takatuka/Virus Editorial, 2011

ISBN: 978-84-92696-51-2

Un pirata (que és un nen, això sí, amb l'ull tapat; però cap altre element l'identifica com a pirata) és objecte de mofa. Se li enriuen perquè es mareja i treu l'esmorzar anant en vaixell . Li diuen que més que esgarrifances fa vergonya. Llavors, decideix enfrontar-se a la situació a base d'imaginació. Construeix un vaixell pirata del tot original que causa l'admiració dels nens de l'illa on ha anat a raure; i a partir d'aquí canvien la percepció que tenien d'ell. I ell supera el trauma que arrossegava.

No negaré que pugui ser un àlbum benintencionat, però.... què voleu que us digui? A mi no m'ha enganxat en cap moment. És un àlbum molt ben il·lustrat, això sí, de manera vistosa i atractiva, entra força pels ulls. Però la història grinyola. És massa infantilitzada, poc versemblant, tova. I no em serveix que vulgui ser una història fantàstica. És un llibre que llegint-lo et cau de les mans. T'has d'esforçar massa per a trobar-li les gràcies i el sentit. I sí, no m'ha fet el pes, llàstima!

Només el reservo per a estudiosos del món de la il·lustració.

Cheeta

2011-12-28T12:01:00.002+01:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Sóc dels qui va créixer entre les sessions dobles dels dijous a la tarda d'un cinema de poble rònec, de seients de fusta, als anys seixanta. En aquells temps era freqüent programar cinema de repertori i trobar-te pel·lícules que es repetien periòdicament. Una de les estrelles del repertori eren les pel·lícules del Tarzan, que resultaven entranyables per tot allò que destil·laven. Tot sobreeixia ingenuïtat, des del parlar del Tarzan (Johnny Weissmuller), a base d'infinitius, monosíl·labs i paraules soltes; als decorats d'estudi de cartró pedra i a la inversemblança i la mateixa essència maniqueïsta de les històries, de bons i dolents, entre els bons salvatges i els cobdiciosos occidentals. Era un cinema que es consumia entre crispetes, pipes i la cridòria del personal quan el Tarzan aconseguia capgirar les difícils situacions per les que passava. Són records d'una infància tenyida de grisor on aquests eren els moments que trencaven la rutina.
Recordava tot això en llegir la notícia del traspàs de la mona Cheeta, un cas excepcional de longevitat entre el món dels primats. La Cheeta era l'altra gran estrella de les pel·lícules. Sorprenia la seva empatia amb els comportaments humans i la seva capacitat d'aportar un punt d'entremaliadura i frescor a les històries. Diria que la gent de la meva edat vam començar a fer imitacions a partir d'aquestes pel·lícules. Els xiscles de la Cheeta i els crits dels Tarzan acostant-se a tota velocitat saltant de liana en liana eren tot un clàssic.
Ha viscut 80 anys (quan el més normal és que la seva esperança de vida estigui al voltant dels 50) i ha sobreviscut els seus partenaires a la gran pantalla. Johnny Weissmuller va morir fa prop de trenta anys on va rodar l'última pel·lícula de la sèrie que el va fer famós, després d'haver passat a la història de l'esport per no haver estar mai derrotat en competició, haver estat el primer nedador a baixar del minut en els 100 metres i haver guanyat vàries medalles a les olimpíades durant els anys 20. Com a actor no va fer res destacable, només es va dedicar a aprofitar la fama i les seves qualitats físiques per aparèixer en aquestes pel·lícules, com un David Meca qualsevol.
Maureen O'Sullivan també ens va deixar fa uns anys després d'una dilatadíssima carrera cinematogràfica i d'haver tingut gendres tan il·lustres com Frank Sinatra i Woody Allen, fruit de les seves relacions amb la seva filla Mia Farrow, amb qui va aparèixer en un petit paper a la pel·lícula Hannah i les seves germanes.
Doncs la Cheeta, vés qui ho havia de dir, els ha sobreviscut i ja forma part per l'edat a la que ha arribat, del Llibre Guinness del rècords.

LIJ - L'arbre generós

2011-12-28T08:23:00.001+01:00

Shel Silverstein
L'arbre generós
Barcelona: Editorial Zendrera Zariquiey, 2000
ISBN: 84-8418-042-5

L'arbre generós és una emotiva i bellíssima faula sobre la generositat inherent a l'acte d'estimar. En aquest suggeridor àlbum veiem com es va desenvolupant la relació entre un nen i un arbre. En ell el nen hi troba recer i un espai de joc; però passen els anys i canvien les necessitats de les persones. El nen esdevé jove, i després adult, i després avi. Però l'esperit de l'arbre es manté immutable. Segueix fent tots els possibles per satisfer i fer feliç aquell nen que un dia va conèixer.
I aquí és on es reflecteix el segon tema que planteja el llibre, la dualitat entre la naturalesa humana (voluble, mutable, sovint amb un punt d'egocentrisme) i l'esperit de la natura (immutable, generós).
M'ha semblat molt atractiu també el plantejament que fa sobre la generositat de l'amor. Estimant volem el millor per als altres, la seva felicitat. I som capaços de renúncies per a veure el somriure i la satisfacció dels qui estimem. L'amor sense generositat no és amor.

Tot això ho arriba a plantejar aquest àlbum il·lustrat amb vocació de clàssic. Com deia, és una lectura molt suggeridora, poètica, amb varis nivells de lectura, que fa pensar; i resulta del tot recomanable per a nens i nenes a partir de 7 anys i també per al públic adult.

Senzillesa

2011-12-25T11:40:00.002+01:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Una de les conseqüències de la crisi actual és que ens va instal·lant progressivament en els valors de la senzillesa i l'austeritat. Alguns hi hauran arribat per força, perquè no s'arriba a tot. D'altres, mitjançant un procés més racional, després d'haver analitzat la seva realitat i arribar a trobar allò més essencial que conforma la seva felicitat.
Vivíem instal·lats en una bombolla consumista que ens allunyava de la realitat. I quan una il·lusió es limita al consum i la possessió de quelcom es desinfla ràpid. Tan ràpid com la seva possessió. I es torna a caure en el buit.
És important seguir tenint il·lusions; valorar tot allò que enriqueix la nostra vida humanament. I tenir present que les il·lusions no consumades segueixen sent il·lusions; i que les il·lusions i tot allò que ens empeny a seguir endavant pot ser molt més decisiu que qualsevol altre fet.
Per això, des de la senzillesa, us convido a seguir mantenint vives les vostres il·lusions i us desitjo unes bones festes.

Solidaritat, un any després

2011-12-19T18:02:00.000+01:00

Avui fa just un any vaig penjar al bloc un escrit titulat Solidaritat. Era el dia de la Marató de TV3 i hi reflectia els meus punts de vista sobre el tema, on destacava l'encert de la televisió pública catalana amb la seva proposta, que enguany ha celebrat la 20a edició.
El servei d'estadístiques del blogger de Google ofereix tot un seguit de dades sobre les visualitzacions de les entrades i no deixo de sorprendre'm pel fet que aquest escrit hagi tingut més de 400 visites al llarg d'aquest any. Destaca molt per sobre de tots els altres que he fet i no sé explicar-me massa el motiu. No sé si és el títol, ni si els que hi han arribat ho han fet cercant idees o bé només una fotografia. Ni si han trobat el que buscaven, perquè mai s'hi ha posat cap comentari ni tampoc tinc cap certesa sobre si ha estat llegit. Només tinc una dada sobre les visites i res més. I una mica em pica la curiositat, perquè el nombre de visites em sembla important per a la modèstia del bloc.
Quan fas un escrit més enllà de la ressenya d'un llibre entres en un món d'incertesa. No saps si a part de l'amistat o la coneixença d'algú, o d'algun que altre seguidor aïllat, la cosa anirà gaire més enllà. I tens decepcions. Escrits treballats, que fas amb una certa il·lusió i que passen totalment desapercebuts. Ignorats.
I d'altres, que potser perquè tenen a veure amb cerques arran d'un treball sobre un llibre o autor, que tenen un munt de visites.
I t'adones que en un món on cada vegada es depèn més d'un cercador té una gran importància el títol de l'entrada, que ha de connectar fàcilment amb el que la gent pot estar buscant. Internet és tot un món que va desenvolupant les seves pròpies lleis.
Dit això, voldria compartir l'alegria per la Marató d'ahir. Un model d'èxit del tot singular. Enorgullir-me d'un país sensible i solidari que sap mobilitzar-se i donar resposta a realitats de les que hem de ser corresponsables. Enorgullir-me també d'un país generós i amb qualitat humana. Malgrat la crisi i la incertesa sobre l'esdevenidor. Per damunt d'elles també.

Tal dia com avui

2011-11-28T18:14:00.001+01:00

Sí, just fa un any, va aparèixer un nou diari en català. I fa una mesos, després d'anys de fidelitat a l'AVUI, vaig decidir canviar de diari. Vaig optar per l'Ara. I us he de confessar que estic força satisfet del canvi. M'he tornat a il·lusionar per la lectura d'un diari i el gaudeixo de valent. Té molts elements d'interès, i no voldria destacar-ne uns i no esmentar-ne d'altres. És un diari on és fàcil trobar cada dia informacions i reflexions atractives.
Treure un diari en català en els temps que corren era i és una aposta arriscada. Però més enllà d'un cert grau d'inconsciència i atreviment veig que també hi havia una valenta i forta convicció en el que es volia tirar endavant i en el futur d'aquest país. Al llarg d'aquest any s'ha anat millorant el producte i les xifres de difusió parlen de consolidació i creixement de les vendes i del nombre de lectors. S'ha sabut fer un bon diari, atractiu, ben dissenyat, amb rigor i claredat expositiva, en interacció permanent amb els seus lectors, present a Internet i a les xarxes socials. I aportant un punt de vista nacional català a l'anàlisi de la realitat. S'ha fet un bon producte i ha trobat el seu lloc en un context de baixada de vendes de la premsa escrita. Segons la informació publicada ahir es venen sobre 15.000 exemplars diaris entre setmana i més de 20.000 el cap de setmana. Diria que no està gens malament. I a més a més és líder a la xarxa amb unes xifres molt bones.
Des d'aquí només voldria felicitar als impulsors del projecte, per la tenacitat i la convicció demostrades; i encoratjar-los per a seguir fent millorar i créixer l'Ara. És un desig sincer que no voldria ser afalagador en excés i que expresso des de la satisfacció per l'opció feta.
I als qui encara no coneixeu aquest magnífic mitjà de comunicació català, voldria convidar-vos a descobrir-lo i a deixar-vos seduir per la seva oferta.

Jornada de reflexió

2011-11-19T00:43:00.001+01:00

Quan ens debatem entre el cinisme d'uns i la demagògia d'uns altres,
entre la negació del futur i la desesperança,
entre tacticismes i promeses buides,
entre campanyes prescindibles i l'absurditat de la jornada de reflexió,
potser val la pena creure més que mai en el que som.

LIJ - Cuatro gatos

2011-11-17T06:40:00.001+01:00

Mar Pavón; Roser Rojas i Simats (il·)
Cuatro gatos
Badajoz: Editorial @becedario, 2010
ISBN: 13 978-84-92669-21-9

Créixer comporta, entre moltes d'altres coses, superar l'egocentrisme propi dels primers anys de vida i comprendre el punt de vista dels altres; desenvolupar l'empatia, en definitiva. Aquest és el rerefons d'aquesta senzilla i sensible narració de la Mar Pavón.
La Mariví és una nena que té una gata anomenada Nube. La Nube ha tingut quatre gatets i d'entrada, la Mariví els veu com una propietat, com una joguina més amb la que podrà comptar. La Mariví, però, està preocupada perquè creu que la defugen, no l'estimen i volen atacar-la. Però una conversa amb la seva àvia la farà adonar que ella, de petita, també va passar pel mateix. I que el seu germà va sentir el mateix respecte a ella.
Un àlbum que pot proporcionar una experiència amb la que els més petits es podran identificar i reflexionar. I que també incorpora l'aportació que pot fer una persona gran de la seva experiència de la vida.
Un llibre humanament enriquidor que resulta força recomanable per a nens i nenes a partir de 5-6 anys.

Cabòries sobre el pessimisme

2011-11-12T09:24:00.001+01:00

Sovint se'ns ha presentat el pessimisme com una actitud negativa que nega l'esperança i que es recrea en excés en els aspectes més descoratjadors de qualsevol realitat. Per contra, l'optimisme es valora com una actitud positiva que albira l'esperança i estimula la superació de la realitat. Cal ser optimistes, se'ns diu, creure en el futur, tenir esperança, veure la cara positiva de les coses, creure en la capacitat dels humans de superar qualsevol adversitat, per més dolorosa que sigui, per pur instint de supervivència.
Malgrat pecar sovint d'ingenuïtat, em considero del grup dels optimistes. Diuen que un pessimista és un optimista ben informat, però jo necessito creure que, capaços com hem demostrat de donar el millor de nosaltres mateixos en sublims actes d'humanitat, estem predestinats a trobar solucions, capgirar les coses i superar la crua realitat. No crec en un final apocalíptic.

Jose Saramago
-Imatge obtinguda de la xarxa-

Pensava tot això llegint una cita de Saramago ("Els únics interessats a canviar el món són els pessimistes; els optimistes estan encantats amb el que hi ha") que dóna una visió positiva del pessimisme lligada a l'inconformisme, l'esperit crític i la superació de la realitat. L'optimista, per contra, seria el conformista, el conservador, el que ja li està bé tot tal com està. Segurament hi ha una part de raó en aquest raonament, però no crec que siguin incompatibles l'optimisme amb la superació de la realitat; pots ésser perfectament conscient dels mals del món, lluitar per superar-los i creure amb esperança en els valors consubstancials a la condició humana.

LIJ - La vida y poesía de Federico García Lorca

2011-11-05T07:21:00.000+01:00

Rosa Navarro Durán; Jordi Vila Declòs (il·lustrador)
La vida y poesía de Federico García Lorca
Barcelona: Edebé, 2011
44 pp.
ISBN: 978-84-236-9992-6

Arran de la publicació de La vida y poesía de Miguel Hernández en aquesta mateixa editorial ja vaig comentar l'encert de la proposta, de la que destacava el to didàctic i l'equilibri en la divulgació de vida i obra. En aquest cas es repeteix plantejament, autora i il·lustrador; i s'aplica a la figura de Federico García Lorca. I diria que també s'aconsegueixen els mateixos resultats.
Els nens i les nenes podran descobrir el personatge i fer un tastet per a entrar en la seva obra, i el lector adult que no conegui el poeta podrà accedir al relat de les dades bàsiques de la seva vida i de la seva obra.
El text està ben documentat (no cal arribar al nivell d'altres estudis, com els que ha fet l'hispanista Ian Gibson) i resulta clar i entenedor. Per les seves pàgines veiem desfilar vivències, coneixences (Manuel de Falla, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Fernando de los Ríos,....) i obres. Se'ns retrata un personatge amb molt encant personal, inquiet, sensible, creatiu i fecund; que va veure estroncada la seva vida per la barbàrie de l'odi feixista. Ell, que no s'interessava per la política i que només vivia per fer feliços els altres amb el seu art (no només amb la paraula sinó també amb la música -cantava i tocava el piano- i la pintura).
El que deia, un encert de plantejament per a divulgar vida i obra de grans escriptors. Per a nenes i nenes a partir de 9-10 anys i per a tothom.

El poder de la literatura

2011-10-26T18:24:00.002+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

"La literatura no fa que passi res. Però fa que passi tot, que pugui passar tot. Configura en el nostre interior territoris de llibertat inexplorats, jungles de pensaments, deserts de solitud, cims de voluntat, llacs de joia profunda, paradisos de follia."

Narcís Comadira (1942), de Les paraules alades

LIJ - Biblioburro, una història real de Colòmbia

2011-10-16T12:19:00.002+02:00

Jeanette Winter
Biblioburro: Una història real de Colòmbia
Barcelona: Editorial Joventut, 2010
ISBN: 978-84-261-3817-0

Biblioburro està basat en la història real de Luis Soriano, un mestre d'un poblet del nord de Colòmbia. Conscient que en els llogarrets més allunyats de les muntanyes escassejaven els llibres i que a la majoria de cases no n'hi havia cap, va decidir intentar posar remei a la situació. Amb dos rucs, l'any 2000 va començar a dur una setantena de llibres en aquests indrets. L'experiència ha reeixit. I a hores d'ara ja es compta amb 4800 exemplars procedents majoritàriament de donacions. El Biblioburro recorre les muntanyes cada cap de setmana i més o menys tres-centes persones esperen els llibres que tragina en Luis.
La lectura i el poder transformador que l'acompanya desperten passions.
Aquest àlbum recrea amb senzillesa i encert la història del Luis, esdevé un petit homenatge a les biblioteques itinerants (que aquí coneixem com a bibliobusos) i transmet passió pel món que es mou al voltant de la lectura.
Té força com a element de sensibilització sobre les dificultats i limitacions que tenen determinats indrets del planeta en l'accés a la cultura i al consum cultural. I estimula la recerca de solucions per part dels infants davant d'un problema.
Resulten també molt atractives les coloristes il·lustracions d'estil naïf que acompanyen el text.

Un títol ben recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys i per a biblioteques escolars.

LIJ - L'ELMER ha tornat!

2011-10-14T22:08:00.000+02:00

David McKee
L'ELMER ha tornat!
Barcelona: Beascoa (Random House Mondadori), 2011
ISBN: 978-84-488-3220-9

L'Elmer, aquest elefant bromista de coloraines, resulta un personatge entranyable per als més petits. Aporta frescor, originalitat, tendresa i un sentit de l'humor agradós per la seva ingenuïtat i manca de malícia.
En aquesta nova aventura ens el presenten a dos dies del Dia de l'Elmer, un dia en què tots els elefants es pinten de colors i l'Elmer es pinta de color elefant. Per animar l'ambient a l'Elmer se li acut una broma que sorprendrà tothom i que no us descobriré.
Una narració enginyosa i divertida sobre un personatge que ja és tot un clàssic, i que agradarà a nens i nenes a partir de 5-6 anys.

Escrivim massa?

2011-10-09T09:49:00.001+02:00

Arbre i lectura, de P. Lehti

Sembla que l'escriure ens està fent perdre el llegir. Hi ha una proliferació mai vista de continguts. I crec que és una sort que hi hagi eines a l'abast de tothom que ho permetin. Però estar tan pendents de la producció (via blogger, twitter, facebook, o la que sigui) i del que d'altres diuen d'allò que tu dius, resta temps sense dubte de lectura.
Es llegeix, sí, però baixa el consum d'obres literàries, de clàssics, de referents on emmirallar-nos.
Hi ha el repte personal de trobar un punt d'equilibri, d'estar informat, de poder fer un consum cultural digne, de poder trobar estones de reflexió i saber posar paraules als pensaments...; però també de reservar un temps digne per a la lectura.
Anem atrafegats per les obligacions laborals i familiars, amb agendes atapeïdes. I costa trobar temps per a tot. Cal prioritzar i definir el que és important per a cadascú.
Hi ha una secció al diari Ara on un personatge més o menys públic explica el seu dia. Des que es lleva fins que se'n va a dormir. En general, sorprèn l'atapeïment. I gent que et diu (en un temps que dedueixes no anar més enllà de deu o quinze minuts a tot estirar) que llegeix els diaris (així, en plural). Què pots llegir d'un diari en deu minuts fora de fullejar-lo per sobre? Tens temps d'aturar-te en els articles d'opinió i de llegir-los? De llegir-te un reportatge de dues pàgines sobre un tema d'actualitat? O una entrevista amb algú que té coses a dir? Llegir demana temps, i jo diria que generós. I una gran majoria, o no poden o no volen dedicar-l'hi perquè tenen d'altres prioritats. Tot molt respectable.
L'experiència em diu que davant un article enviat per email a un grup de persones a les quals creus que pot interessar professionalment, la reacció majoritària és o desar-lo (i ja trobaré una altra estona per llegir-lo) o eliminar-lo directament. Algú -molt pocs- se'l llegeixen. "Massa lletra!". "No tinc temps." "Uf! S'ha de llegir."
El que deia. Llegir demana temps i de vegades també un cert esforç. I en els temps que corren, dominats per la hiperactivitat i l'atrafegament, de temps no n'hi ha gaire. Ens ho hem de fer mirar.

Desclassificats

2011-10-02T09:11:00.000+02:00

M'agraden les obres que plantegen dilemes morals. Desclassificats m'ha semblat un molt bon text, superbament interpretat per un trio d'actors excel·lents (Toni Sevilla especialment i Emma Vilarasau, com sempre, demostrant l'ofici que té) i que planteja una suggeridora reflexió sobre la relació entre la vessant privada i la vessant pública d'un mateix personatge.
La Sílvia Utgés (Emma Vilarasau) és una prestigiosa periodista d'un mitjà televisiu que està a punt d'entrevistar el president del govern Víctor Bosch (Toni Sevilla). La Sílvia té a les seves mans unes fotos escandaloses que poden enfonsar la carrera del president. Durant la preparació de l'entrevista rep una trucada familiar sobre una qüestió que pot deteriorar la seva imatge pública. A partir d'aquí comencen les grans preguntes: Quins són els límits per a mantenir ocults els secrets de les persones? La condició de públic d'un personatge fa que també sigui pública la seva vida privada? Una relliscada en l'àmbit privat invalida una trajectòria en l'àmbit públic? Un escàndol en l'àmbit familiar resta credibilitat professional? És lícit tapar el que pot ser constitutiu de delicte? Quina ha de ser l'ètica del periodisme?,.... Se'n podrien plantejar d'altres.
L'obra té tocs de comèdia, però funciona com un thriller; i tot fent passar una bona estona planteja qüestions sobre les que val la pena pensar-hi. És ben recomanable, tot i que crec que ara a Manresa tanca el seu cicle de representacions pel territori.

Aprofitant el temps

2011-10-01T14:07:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

El funcionament d'un parlament democràtic permet que els grups presentin mocions que puguin ser sotmeses a la consideració dels diputats i diputades de la resta de grups. És un mecanisme de funcionament democràtic sobre el que no tinc res a dir i que permet encetar i aprofundir línies de treball parlamentari. La realitat, però, mostra que aquest mecanisme s'aprofita per part de determinats grups per a guanyar protagonisme o bé per a entorpir l'aprovació de les que presenten les forces de govern. No sé si té massa sentit que en l'últim debat de política celebrat al Parlament de Catalunya se'n presentessin més de sis-centes. I més de cent corresponguessin a una força política molt minoritària. Alguns parlaran de rigor, responsabilitat i treball, però jo hi veig més aviat frivolitat. Quan al davant tenim el que tenim resulta fins a un punt ridícul que es presentin mocions sobre qüestions intranscendents. De nou ens trobem amb una actuació que resta prestigi a la política. Per no parlar de l'afició dels polítics a piular al Twitter durant les sessions parlamentàries. Hi ha unes formes que caldria respectar per pura higiene democràtica. Si volen escriure piuladetes, que ho facin des de casa o en el temps lliure, però que al Parlament demostrin estar per la feina.
Per això, en aquest context, fa gràcia la imatge del conseller Mas-Collell llegint un llibre (obra del pare de la Irene Rigau, i que li havia regalat ella mateixa) durant la sessió. Cal aprofitar el temps.

Educar en valors

2011-09-30T17:46:00.000+02:00

Josep Lluís Cleries, conseller de Benestar i Famíla

Ha estat notícia que el Govern vol impulsar un Pla Nacional per a la Promoció dels Valors a Catalunya. No voldria arribar a pensar que és un projecte per a guanyar imatge i poca cosa més. El tema dels valors m'interessa i em preocupa. Crec que és el que orienta l'acció educativa i identifica la societat d'un país. Parlar d'esforç, civisme, solidaritat, convivència, generositat, treball, feina ben feta, respecte,... sona bé. I d'entrada mereix la meva consideració, però no voldria que caigués en un adoctrinament buit de contingut.

La millor manera de transmetre valors és l'exemple. I qui millor els pot transmetre és la mateixa societat, la família i l'escola. Només l'acció coordinada de tothom sobre una base consensuada, sense delegació de responsabilitats, pot resultar creïble en la transmissió de valors.

Una família que no assumeixi uns valors com a propis no resultarà convincent en la seva transmissió; una classe política que no resulti exemplar en la gestió i el servei a la societat no resultarà creïble; una escola que no treballi sobre uns valors àmpliament compartits pel teixit social es trobarà desemparada en la seva lluita. Cal consensuar, coordinar-se i sumar esforços.

I quina és la millor manera de transmetre valors? Com deia abans, és amb l'exemple. Cal allunyar-se de la grandiloqüència i de la retòrica de les paraules buides. Pot haver-hi una millor manera de transmetre què és la solidaritat, la generositat i la feina ben feta que parlant del que va fer, per exemple, l'Elisabeth Eidenbenz? A la nostra societat abunden històries de ciutadans i ciutadanes que han destacat en els seus àmbits respectius i que poden ser exemple dels valors abans esmentats. Quan la humanitat excel·leix es crea un pòsit on va sedimentant el bo i millor de les persones. I és en el seu exemple on trobarem la millor manera de transmetre aquells valors que com a societat vulguem potenciar.

Tot un caràcter

2011-09-28T23:32:00.002+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Hi ha personatges que sempre deixen empremta del seu caràcter per allà on passen. Un d'ells, sens dubte, és el President Pujol. Hi ha una anècdota recent d'ell que m'ha fet molta gràcia i que ara us voldria comentar. El van convidar per a clausurar ahir la trobada que cada any organitza Esade a Món Sant Benet amb grans personatges del món polític i econòmic per analitzar i debatre sobre la situació del moment. Convoquen com a ponents grans personatges d'aquests àmbits. Enguany van convidar Jordi Pujol, Felipe González, Miquel Roca, Artur Mas, Ramon Jáuregui i Joaquín Almunia.

En un moment de la intervenció de Jordi Pujol el van avisar de que li quedava un minut per a tancar el seu discurs. I la seva resposta no es va fer esperar: "Ni un minut, ni dos, ni tres; si no que no em posin per a clausurar jornades de reflexió". Genial! I li dono la raó. Puc entendre que l'organització d'un acte d'aquest nivell vulgui ajustar-se a un horari; però també trobo que no pots convidar personatges de la talla d'alguns d'aquests i demanar-los que ajustin la seva intervenció com si fos una piulada de Twitter. Són gent amb idees i prestigi, que tenen discurs i coses a dir. I si decideixes convidar-los els has de deixar fer. Fa lleig acotar-los i posar límits a tot allò que sentin necessitat d'expressar i compartir amb el seu auditori. Per això m'ha agradat la reacció del President Pujol; feta de valentia i caràcter, com els grans personatges de la història. Amb 81 anys fets suposo que està de tornada de l'opinió que puguin generar les seves reaccions. I ben fet que fa.

De vegades tinc la sensació que hi ha una voluntat creixent de fer que tot sigui breu, de no fatigar els auditoris; com si hi hagués una dificultat generalitzada per a mantenir l'atenció gaire estona. Vull creure que hi ha també persones que no et cansaries mai d'escoltar, que saben comunicar i mantenir l'atenció del qui tenen al davant. No és problema de durada, sino de tenir coses interessants a dir i de saber-les comunicar amb habilitat.

Conservadorisme i progrés

2011-09-25T10:24:00.003+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

La capacitat d'una societat per avançar i progressar té una estreta relació amb la seva capacitat per adaptar-se als canvis que es produeixen en el seu si. Anquilosar-se en determinades essències és sinònim de fracàs, sense que això vulgui dir que no haguem de ser ferms en la defensa d'allò que conforma la nostra identitat. Hem de ser capaços d'ésser sense renúncies, però amb voluntat d'adaptar-nos a la realitat d'un món en profunda transformació. Només podrem avançar en aquest procés d'adaptació a la nova realitat si estem segurs dels nostres valors i no deixem de banda la sensibilitat social que mantingui l'esperit solidari que també ha de tibar del carro.
Veig un conservadorisme d'esquerres més aviat reaccionari quan determinades forces polítiques "progressistes" no són capaces de llegir la realitat que tenen al davant ni de donar respostes adequades a aquesta realitat. Les bones polítiques són les que solucionen els problemes que garanteixen drets de les persones. Cal cercar l'eficàcia més enllà de les etiquetes i la demagògia. Ens hi va el futur.
Com deia Jordi Pujol fa uns dies en un acte citant Oriana Fallaci, no hi ha res més conservador que no canviar d'opinió quan tot canvia.

Reflexió

2011-09-24T12:10:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

"Fins i tot un rellotge aturat encerta l'hora dos cops al dia."

No sé qui la va dir, però amaga una actitud positiva. Malgrat la dura realitat, no podem omplir-nos de pensaments negatius. Fins i tot de la situació actual poden sorgir canvis i replantejaments que puguin millorar les nostres vides en uns determinats aspectes. La vida segueix el seu curs i ens demana que ens ho creguem.

El decàleg de Pep Molist

2011-09-18T09:29:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Amb motiu de la Setmana del Llibre en Català que s'ha celebrat fins avui al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el suplement aracriatures del diari ara li dedica un article titulat Vull llegir, vull créixer on en Pep Molist; bibliotecari, autor, dinamitzador i gran coneixedor de la LIJ, dóna 10 arguments que justificarien la importància de la lectura en els infants (i que també servirien per a qualsevol persona adulta). Pel seu interès em permeto de reproduir-lo:

1. Els enriqueix de vocabulari.
2. Els dóna una expressió oral i escrita més bona.
3. Els potencia la capacitat crítica a través d’una bona pila de punts de vista.
4. Els millora el coneixement cultural.
5. Els permet viure més vides.
6. Els dóna eines per moure’s millor pel món de la informació.
7. Els ofereix bons moments.
8. Els porta a conèixer mons imaginaris a través de les paraules.
9. Els dóna elements per a la pròpia formació estètica.
10. Els desvetlla els sentits i les emocions.

Val molt la pena reflexionar sobre tots aquests punts i treballar per a que la lectura tingui la presència que la seva importància reclama en la vida de tothom.

L'art de la paraula

2011-09-14T16:58:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

En Màrius Serra, amb motiu de la Diada Nacional de l'Onze de Setembre, ens va obsequiar amb aquest extraordinari i patriòtic palíndrom:

CATALÀ A L'ATAC

Gràcies, Màrius, una vegada més. Genial, actual, patriòtic, reivindicatiu, dens,... Gairebé impossible ésser original i, jugant amb les paraules, ser capaç de dir més amb menys. La paraula feta art.

Haikú

2011-09-10T09:03:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Horror vacui,
la por al silenci;
el mal d'avui.

LIJ - L'evolució de la Calpúrnia Tate

2011-09-07T18:43:00.002+02:00

Jacqueline Kelly
L'evolució de la Calpúrnia Tate
Barcelona: La Galera, SAU Editorial, 2010
267 pp.
ISBN: 978-84-246-3622-7

L'evolució de la Calpúrnia Tate ens presenta la vida d'una nena d'onze anys entre l'estiu de 1899 i el Cap d'Any de 1900, ambientada en un poble de Texas on viu en una família acomodada amb els seus pares, l'avi patern i els seus set germans. La Calpúrnia sembla una nena destinada a rebre l'educació pròpia d'una nena de la seva condició (classes de piano, cuina i labors) i a una vida on l'única expectativa sembla ser la de trobar un bon marit i formar una família. Però gràcies al seu avi, un home independent i més aviat esquerp que viu dedicat a les seves aficions naturalistes, descobrirà tot un altre món que li farà replantejar la seva vida i les seves expectatives de futur.
En aquesta novel·la Charles Darwin i les teories evolucionistes hi són molt presents (cada capítol és encapçalat per una frase de L'origen de les espècies i l'avi li regala el seu exemplar per a que la jove protagonista pugui llegir-lo) i la seva autora té l'habilitat de relacionar Charles Darwin amb l'avi de la Calpúrnia. L'avi la fa interessar per l'observació atenta de tot el que l'envolta, per a que experimenti, anoti, descrigui, es plantegi preguntes, relacioni observacions i dedueixi coses. El mètode científic és presentat com el motor que fa avançar la ciència i la societat, fent-la superar la superstició i el pensament retrògad; justament en una època de grans novetats, canvis i transformacions (el telèfon, el ferrocarril, l'automòbil i... la Coca-Cola!). En aquest context -plenament vigent avui dia- fer ciència equival a estudiar el món que ens envolta i provar de descobrir com funciona. En aquesta relació de la Calpúrnia amb el seu avi veiem com es recupera el ritme pausat, la capacitat d'observar sense pressa i la mirada atenta i tranquil·la sobre aquesta realitat ("És sorprenent el que un pot veure quan s'asseu a mirar").
La relació de la Calpúrnia amb el seu avi, feta d'interessos compartits, complicitat (fantàstic el moment en que la Calpúrnia és castigada a la seva habitació sense sopar i l'avi li du un llibre simulat que amaga un sandwich al seu interior), comprensió i mútua estima és un dels grans atractius del llibre; així com la relació que té amb els seus germans, que també té moments de molta tendresa.
Tanmateix l'esperit científic, que és un dels eixos argumentals de la novel·la, li fa plantejar el per què de les coses i qüestionar-se aspectes de la seva vida: per què ha de dedicar hores i hores a cosir quan no li agrada i no se'n surt gaire? per què ha de portar els cabells d'una certa manera? per què ha de saber cuinar per força quan tampoc té gaires habilitats? Per què s'ha d'interessar per l'economia domèstica? Per què no pot anar a la universitat i esdevenir científica?
Res canviarà en una societat ni la farà avançar si en un moment donat no són capaços de trencar amb les dinàmiques establertes. Crec que aquesta és una altra de les grans aportacions que fa aquest llibre.
M'ha agradat també la reivindicació de l'error com a factor que afavoreix la superació i el creixement personal: "...hem de celebrar el fracàs d'avui perquè és un senyal evident que el nostre viatge de descobriment encara no s'ha acabat. El dia que l'experiment reïxi serà el dia de la seva fi."
La novel·la és llegidora i compta amb grans moments, i és d'aquells llibres pensats per a joves que pot llegir i gaudir tothom. En el costat negatiu, una traducció a estones poc curosa que grinyola i fa la sensació d'haver passat el text pel traductor i no haver polit gaire el resultat.
Per a nois i noies a partir d'11-12 anys i per a tothom.

Les coses que no costen diners

2011-09-03T12:01:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

La tornada a les rutines laborals fa prendre consciència de forma abrupta que hem entrat en les escorrialles de l'estiu. De cop i volta ens adonem que els dies s'escurcen, els vespres fresquegen, s'han acabat festes majors i tot és un tornar a començar.

Mentre ens anem acostant a la tardor penso en el que ens ha deixat l'estiu. En un escrit anterior parlava de l'estiu com un període de l'any que facilita la vida i ara em ve al cap que també és el moment de l'any on més coses podem fer de les que no costen diners o en costen molt pocs: llegir, escriure, veure pel·lícules, fer excursions, nedar al mar, prendre el sol, respirar a fons i oxigenar-te, passejar, conversar, trobar-te amb amics, veure passar la vida que es mou al teu voltant,...

L'estiu ens fa adonar que la vida pot omplir-se de grans fites, però que és en la suma de moltes petites coses que troba el seu sentit.

Cal fer de la vida una recerca de petits moments que esdevinguin grans records.

Pau profunda

2011-08-31T08:13:00.001+02:00

Hi ha músiques que tenen el poder d'enlairar-te, talment com si estiguessis volant per damunt dels núvols, i alhora transmetre't una profunda serenor.

"Pau profunda
d'una onada corrent cap a tu;
pau profunda
de l'aire que flueix cap a tu;
pau profunda
de la terra tranquil·la cap a tu;
pau profunda
de les estrelles que brillen cap a tu;
pau profunda
de la nit serena cap a tu.
La lluna i les estrelles
vessen la seva llum sobre tu;
pau profunda cap a tu."

I demà, a treballar.

Haikús d'estiu - i 12

2011-08-30T00:09:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Tot es pot fer,
és temps de llibertat.
De tu depèn.

Lectura i solitud

2011-08-29T10:46:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Com a societat patim una por atàvica a una idea de solitud que associem a la manca d'amics i relacions socials. És una por existencial a sentir-nos aïllats dels altres que de vegades va acompanyada d'una por del silenci, que identifiquem com a element d'aquesta solitud. Escoltant qualsevol cosa ens sentim acompanyats, tenim la sensació de fugir d'aquest aïllament. En aquest context llegir és de les activitats que ens permet superar els neguits que ens pot crear la solitud. Quan ens endinsem en la lectura d'un llibre ens obrim a la veu que hi ha darrera de les seves pàgines. L'escoltem i això fa que altres veus i altres vides bateguin al costat de la nostra. La lectura és una forma de cultura que no ens permet mai sentir-nos sols.

Íntegre, lúcid, contundent, afable,...

2011-08-28T13:57:00.002+02:00

És llei de vida que patriotes exemplars com Heribert Barrera ens deixin un dia o altre. Segurament no diré res de nou que d'altres no hagin dit ni tinc la intenció de convertir les entrades d'aquest bloc en obituaris, tot i que la mort d'algú sempre pot justificar esmentar el llegat pel que possiblement serà recordat i és una ocasió de fer valoracions i balanços.
Heribert Barrera sempre m'ha semblat un patriota inqüestionable, respectat des de la discrepància, prou independent per expressar amb sinceritat el que pensava. Parlava clar, amb contundència, però ho feia sempre en un to respectuós i afable. Les seves formes educades el feien guanyar el respecte dels seus rivals.
Era un polític que mai identificaries amb les capelletes que han dominat certs aparells dels partits polítics i han degradat l'acció política amb excessos de tacticisme. Era un polític amb majúscules, d'idees i valors, amb un fort component ètic.
Segurament que ara molts li retrauran unes potser desafortunades afirmacions en la forma respecte la immigració. Però calia haver-lo llegit i seguit per a fer-ne una valoració més acurada i contextualitzada. Recordo que fa cosa d'uns deu anys es va publicar una col·lecció de llibres titulada Què pensa ... amb diferents personatges d'actualitat de diversos àmbits, no només polítics. Jo em vaig comprar i llegir el d'Heribert Barrera, crec que signat per l'Enric Vila (i és d'aquells llibres que et penedeixes haver deixat i que no t'hagin tornat). En tinc un record més o menys vague, em caldria una relectura, però recordo que reflexionava sobre el fet que les onades migratòries podien suposar una amenaça per a la supervivència de la nació catalana.
En aquest tema hi ha algunes coses clares. Les societats tenen una capacitat limitada d'integrar la immigració. No tota ve amb la intenció de quedar-se permanentment i formar part de la nació catalana i no tota és igualment permeable i assimilable culturalment. I si a tot això afegim la nostra feblesa institucional, el fet de no ser estat i les tensions amb l'Estat Espanyol, doncs tenim mala peça al teler. Fa deu anys la immigració encara no tenia el volum actual i alguns el van titllar de reaccionari i el van crucificar mediàticament. El seu discurs i la seva argumentació feien poc d'esquerres. Però deu anys després i amb les coses que han passat, amb el fracàs de les polítiques multiculturalistes pel mig, potser faríem bé de deixar els prejudicis de banda i analitzar amb rigor el rerefons del seu discurs.
Jo, a l'hora de recordar-lo, em quedo amb el seu patriotisme, la seva integritat i la seva ètica. Descansi en pau.

Emblemes de la cultura popular

2011-08-28T07:50:00.002+02:00

Jerry Lieber
Imatge obtinguda de la xarxa

Quan una cançó es versiona i canta a qualsevol racó del planeta és senyal inequívoc que ha esdevingut un clàssic i s'ha fet un lloc en la memòria col·lectiva; com l'Stand by me, popularitzada per Ben E. King, que no s'han pogut resistir a versionar gent com el John Lennon i molts d'altres més o menys coneguts. Porta cinquanta anys entre nosaltres i segons la Wikepèdia va ser la quarta cançó més interpretada durant el segle XX, amb més de set milions d'interpretacions.
Ara ha estat notícia pel traspàs el passat dia 22 en un hospital californià d'un dels seus creadors, en Jerry Lieber.
Stand by me, sens dubte, ja forma part de la memòria musical viva del món, s'ha fet un lloc a la història. I pot ser un exercici d'allò més entretingut descobrir via youtube la gran varietat de versions que se n'han fet.

La màgia de llegir

2011-08-27T07:53:00.002+02:00

Llegir ens permet viatjar a un món de somni on tot és possible. Un viatge que esdevé inesgotable, sense destí ni deturador, que s'allarga tant com la nostra vida amb la petjada que ens deixen els títols que anem acumulant amb el pas dels anys. Pura màgia!

De les bondats de l'estiu

2011-08-26T17:37:00.002+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

L'estiu, malgrat les circumstàncies personals per les que cadascú pugui passar, és una època de l'any que facilita la vida. Ja ho diu la dita, a l'estiu tota cuca viu. Podem passar amb ben poca cosa. Vestir-se (i desvestir-se) esdevé un acte més fàcil i breu. La terra ens ofereix en abundància els seus fruits. A cap altre època de l'any podem disposar de tanta i tan variada fruita com a l'estiu. La temperatura, malgrat el rigor que imposen algunes puntes de calor, és agradable i convida a passar hores a l'aire lliure en contacte amb la natura, a viure cap enfora, en relació als altres i al que ens envolta. Sembla una estació feta per a gaudir de la vida, per a fer-la més plaent i acollidora.
Fins i tot l'actualitat ens dóna un descans (tot i que aquest estiu han passat força coses i informativament ha estat mogudet) i estar al dia (val la pena?) demana menys esforç.
La cirereta del pastís ha estat el juliol d'enguany, inusualment fresc i agradable com un mes incipient de primavera.
Estiu és sinònim de vida, de vida en plenitud; i aviat començarem a sentir la seva davallada i enyorar tot allò que ens ha fet viure.

La bellesa mai hauria d'estar barallada amb la simplicitat i la senzillesa. De vegades el que és senzill i elemental, com aquesta melodia, pot resultar bell. Senzill com la vida a l'estiu, bell com la vida que fa aflorar.

Ombres sobre la solidaritat

2011-08-25T20:31:00.001+02:00

He parlat en d'altres entrades sobre els dubtes que em genera l'actuació i l'eficàcia de les ONGs arreu del món. Estic segur que hi ha un munt de gent altament sensibilitzada per diferents problemàtiques socials que s'hi implica amb generositat i de bon cor. Però també ho veig com una manera de tranquil·litzar consciències i de trobar una sortida laboral en un moment determinat. I, sobretot, tinc seriosos dubtes sobre l'eficàcia d'algunes actuacions.
Aquests dies ha estat notícia que una sèrie d'ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona han retirat les seves subvencions a l'organització Barcelona Acció Solidària. L'excusa pot ser la crisi econòmica i les conseqüents retallades que se'n deriven, però també hi ha dubtes sobre l'eficàcia de l'acció solidària i sobre com es gestionaven les subvencions.
Primer punt qüestionable: la dependència de la subvenció pública. Costa poc fer-se el progre solidari quan els diners surten de fons públics.
Segon punt qüestionable: Un 41% del pressupost (segons dades oficials) anava per pagar despeses del viatge, hotels i sous dels cooperants.
Tercer punt qüestionable: no hi ha una avaluació de l'eficàcia i rendibilitat de l'ajuda.
A tot s'afegeix la desgràcia que van patir els cooperants l'any passat amb el segrest i tot el que se'n va derivar.
La solidaritat ha de ser útil i no pot servir per a perpetuar determinades situacions ni per a no canviar res. No pot tenir forma d'almoina tranquil·litzadora de consciències ni pot llegir-se en clau de vacances d'aventura. L'acció solidària ha de tenir presents els costos i la rendibilitat social del que s'hi destina. Sense negar la necessitat de compensar esforços professionals i pagar alguns sous, no convé oblidar el component altruista i filantròpic que hauria de tenir la solidaritat.

Jugar amb les paraules

2011-08-23T07:20:00.005+02:00

El diari ARA té una petita secció anomenada diccionara on els lectors, a cop de piulada de Twitter, fan aportacions de paraules noves a base d'enginy i lectura irònica de l'actualitat. És una secció fresca que et connecta amb un somriure amb l'actualitat del dia.
Arran de les proeses antiesportives de Jose Mourinho la cosa és un no parar. Em permeto reproduir-ne algunes:
estimbarça: Intentar guanyar els homes de Pep Guardiola a qualsevol preu sense aconseguir-ho.
mousquit: Insecte de color blanc que quan s'enrabia molt pica als ulls de la gent.
moucador: Peça de roba que s'utilitza en els camps de futbol per protestar contra entrenadors violents.

Hi ha d'altres aportacions sucoses del mateix estil. No voldria deixar d'esmentar l'originalitat de la proposta que fa el Jesús Maria Tibau des del seu blog amb les desdefinicions.
Són mostres que es poden dir moltes coses jugant amb les paraules, que pot ser divertit i una manera diferent d'acostar-se a l'actualitat o de reflexionar sobre les coses que, per breu, no deixa d'estar mancada de profunditat i resultar punyent.
La llengua és quelcom viu i dinàmic que permet noves associacions constantment, és la més poderosa eina de comunicació, acull tots els registres possibles i està al servei de fer-nos la vida una mica millor. Sense les paraules la nostra vida no seria la que és, són les paraules les que configuren la nostra humanitat i és un goig gaudir del que ens aporten dia rere dia.

Versos que m'arriben a l'ànima - IV

2011-08-22T08:58:00.000+02:00

Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,

amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.

Des d'amples indrets d'oblit
vénen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven.

................

Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.
..........................

(Extret de la cançó Mentre s'acosta la nit, de l'àlbum Rellotge d'emocions).

Petits plaers: Síndria

2011-08-21T09:05:00.000+02:00

En temps de calorades poques coses vénen més de gust que un bon tall de síndria (o dos). Ve de gust ben fresqueta a l'hora d'esmorzar, de postres o a mitja tarda tot berenant. Lleugera, refrescant, té la virtut de treure't la set, saciar-te i deixar-te aquell punt dolcet a la boca d'allò més llaminer. Marxar de la fruiteria amb una bola de sis o set quilos -talment com si fossis un atleta disposat a llançar el pes- té el seu què. Però l'esforç té premi car ajuda a combatre la set sense carregar el cos de calories. Sí, la síndria és font de salut, hidrata i té fama de fruita lleugera, de pocs sucres. Tot en ella són bondats, només cal vetllar que no et caigui una al cap. Ara ja ni tan sols són un problema les seves llavors, que alenteixen els plaers que deriven d'aquesta menja que es devora amb golafreria i amb la passió que el seu vermell desperta. La investigació i les modificacions genètiques han obtingut noves varietats cada cop més gustoses on tot són facilitats.

Fruita per excel·lència de l'estiu, tal qual o com a base de refrescants sopes fredes, reparadora de la suor amb que la calor intensa castiga el nostre cos. Plaer -també- d'estiu.

Vida

2011-08-20T17:14:00.001+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

La visita del Sant Pare amb motiu de la JMJ (Jornada Mundial de la Joventut) ha posat de manifest una vegada més l'allunyament de la jerarquia eclesiàstica de la societat contemporània (almenys a Europa i el món occidental), l'encarcarament i els posicionaments més retrògads de la seva moral. Tot va molt lligat: la gent se n'allunya perquè no troba respostes adequades a la realitat social que tenim. On hi hauria d'haver flexibilitat i comprensió només s'hi veu rigidesa i dogmatisme. I així és molt difícil donar respostes satisfactòries a qüestions molt complexes. Els jerarques del catolicisme viuen tancats en el seu món, fan un únic discurs i no sembla preocupar-los connectar amb les problemàtiques del moment ni fer-se més simpàtics als valors que encarna la modernitat i el progrés social.
Personalment em preocupen totes les qüestions que fan referència a l'ésser humà; podríem dir que professo un humanisme respectuós i alhora fascinat per la vida, de rerefons ecologista. I sempre he volgut mantenir la màxima coherència personal en les qüestions que hi fan referència. N'hi ha una, però, que sempre he viscut amb un cert neguit, i és la que fa referència al dret a la vida. D'entrada sento una profunda inclinació a respectar-la en totes les seves formes sense que això em faci aliè al patiment que pot amagar-se rere una existència. Defenso el dret a l'avortament en uns determinats i restringits supòsits, però no accepto la llibertat de decidir qui ha de néixer i qui no. L'avortament com a simple exercici d'un acte de llibertat individual (d'un embrió o fetus sa) em repugna. Qui som nosaltres per a decidir qui ha de néixer i qui no? On queda l'assumpció de responsabilitat dels nostres actes? Estimo i respecto massa la vida humana per acceptar que puguem desfer-nos d'ella quan ens incomodi. Crec que hi ha alternatives i també moltes persones que acollirien deleroses aquell fill que potser no han pogut tenir pels seus propis mitjans. Perquè parlant del dret a la vida em sembla incoherent defensar la llibertat total d'avortar i estar en contra de la pena de mort. I el contrari, estar contra l'avortament i a favor de la pena de mort. Tan reaccionària és una cosa com una altra. I coses semblants podríem dir del dret a l'eutanàsia. Una cosa és evitar el patiment dels malalts (on crec que trobaríem una gran unanimitat) i una altra servir la mort a la carta quan et sembli que ja t'has cansat de viure. Són coses diferents. La vida demana humilitat i respecte. L'exercici de determinats drets és un acte d'arrogància falsament progressista que va contra la seva mateixa essència. Defensar el dret a la vida suposa defensar-la sense dogmatismes en tots els supòsits. I en aquest tema és on potser l'Església Catòlica fa un discurs més coherent (i ho diu algú que no és un catòlic practicant).

Opinar, reflexionar,....

2011-08-18T11:06:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Des de fa temps tinc la sensació que com a societat prioritzem en excés l'opinió per damunt de la reflexió. L'opinió és més llaminera, resulta més atractiva, permet elaborar fàcilment estadístiques i gràfiques vistoses, dóna peu a titulars d'impacte i té més força informativa. Donem per suposat que l'opinió és fruit d'un procés previ de reflexió i posicionament personal, i no sempre és així ni de bon tros. Moltes opinions que la gent expressa en públic arran, per exemple, d'una enquesta sobre un tema d'actualitat, són poc més que un exabrupte, una reacció primària poc mesurada, fruit més d'un impuls reactiu que d'un procés de reflexió mesurat i serè. I per a opinar bé la gent necessita eines. Necessita tenir informació, elements d'anàlisi, valors i punts de vista personals que li permetin fer una valoració i posicionar-se. I tot això no és tan fàcil ni s'improvisa d'un dia per l'altre. És fruit d'un procés. L'enquesta d'actualitat pot servir per a copsar un estat d'opinió, per a saber més o menys com la gent veu un tema, però no li hem de donar més valor que això, car no sempre la gent a qui demanem la seva opinió té una opinió formada sobre un tema ni s'ha parat a reflexionar sobre allò que li estan demanant.
Resulta curiós escoltar com algú que participa de recomanacions de llibres o pel·lícules parla d'ells. És freqüent escoltar arguments com ara "està molt bé", "em va agradar molt", "m'ho vaig passar molt bé",... I és difícil trobar argumentacions personals que vagin gaire més enllà. Evidentment ningú està obligat a fer una ressenya pròpia d'un mitjà escrit, però sí que trobes a faltar capacitat d'argumentació i una tendència general cap a la banalització i els llocs comuns.
Què es pot fer? No crec que hi hagi solucions fàcils que depenguin d'un únic factor. Crec que des de l'escola es poden treballar els processos de reflexió i la capacitat d'argumentar, però des dels mitjans de comunicació també s'han de donar bons models a partir de programes de debat i tertúlies que potenciïn tot això que hem dit. Cal fugir de l'insult i l'exabrupte i no buscar el titular a qualsevol preu. Cal aportar bona selecció de temes, rigor en el seu tractament i buscar persones amb capacitat de comunicar i que sàpiguin argumentar de forma constructiva. El que deia, és una suma de factors. I no estaria de més una certa contenció a l'hora de proposar enquestes d'opinió i fugir de la immediatesa que sovint es busca. Cal potser deixar un temps prudencial per a que la gent faci arribar el seu punt de vista o bé tingui el temps suficient de fer la reflexió i posicionar-se.

L'infinit, de G. Leopardi

2011-08-17T18:34:00.005+02:00

Tot un regal per als sentits. Preciós!

«Sempre caro mi fu quest'ermo colle,

e questa siepe, che da tanta parte

dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.

Ma sedendo e mirando, interminati

spazi di là da quella, e sovrumani

silenzi, e profondissima quïete

io nel pensier mi fingo, ove per poco

il cor non si spaura. E come il vento

odo stormir tra queste piante, io quello

infinito silenzio a questa voce

vo comparando: e mi sovvien l'eterno,

e le morte stagioni, e la presente

e viva, e il suon di lei. Così tra questa

immensità s'annega il pensier mio:

e il naufragar m'è dolce in questo mare»

Sempre em fou car aquest eixorc turó

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Mes, assegut i contemplant,
immensos espais més enllà d’ella
i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,

el cor no se m’espanta.
I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant:
i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa.

Així en aquesta immensitat
se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

(Traducció de Narcís Comadira)

Haikús d'estiu - 11

2011-08-16T21:15:00.000+02:00

Hores de llum,
el temps que s'allarga;
la llibertat.

Ja he triat!

2011-08-15T00:21:00.000+02:00

En una entrada anterior vaig comentar la meva decepció pels canvis que afectaven el diari AVUI arran de la seva fusió amb EL PUNT. No m'agradava el que en sortia perquè segons el meu parer desvirtuava el projecte del que havia estat el diari des de la seva fundació i esdevenia un producte amorf amb una identitat desdibuixada que barreja coses que no s'haurien de barrejar en excés (un diari ha de deixar clar si vol ser un diari d'informació local o un diari d'informació general des d'una determinada òptica. I barrejar gaire això crea disfuncions i allunya lectors que busquen el segon plantejament).
He estat estudiant alternatives i finalment, aprofitant que acabava la meva subscripció anual, he pres una decisió en aquest sentit. Em passo a l'ARA. Primer de tot voldria dir que m'ha semblat un diari ben fet, amb una idea clara del que vol aportar i amb un bon nivell de llengua. La informació està ben elaborada, tria bé els temes informativament rellevants del dia, proporciona enriquidors elements d'anàlisi de l'actualitat i compta amb bons col·laboradors (molts són antics col·laboradors de l'AVUI). M'ha semblat un bon producte, d'esperit jove, ben dissenyat (tot i que potser no caldria l'excentricitat d'haver de girar el diari quan arribes a la meitat; però és simpàtica la idea de poder-lo començar tant per davant com per darrera, car té dues portades), modern (elabora una mateixa informació pensant en totes les plataformes de distribució), fins i tot agosarat en la incorporació i tractament de determinats continguts. M'ha agradat que sigui un diari preocupat pels temes educatius (el dissabte publica l'interessant suplement Ara criatures). Potser m'agradaria més i més variada informació esportiva i a nivell de suplement cultural encara enyoro l'AVUI Cultura de les millors èpoques; però tot és acostumar-s'hi. Crec que com a diari pot trobar el seu públic, satisfer un ampli ventall de lectors (tot i adreçar-se significativament a gent de mitjana edat, urbana, amb presència a les xarxes socials), té personalitat, és un producte 100% català i m'agradaria (tot i que són temps difícils per a la premsa escrita) que tingués públic i futur. De moment jo aposto per ell, però també voldria (tinc el cor dividit pel pes de molts anys) que el PUNT AVUI trobi continuïtat malgrat no compartir el plantejament que han fet. Voldria creure que hi ha públic lector suficient per a varis diaris en català. Per damunt de tot m'agrada que hi hagi premsa en català per triar, per tot el que significa de normalitat a la nostra societat.

Imaginar

2011-08-14T07:42:00.000+02:00

John Lennon, idíl·licament, somiava un sol món harmònic i en pau,

"Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostre,
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina a tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món."

jo voldria imaginar un món on la vida, amb la seva música, no deixi de fluir.

Petits plaers: Cafè amb gel

2011-08-13T13:05:00.001+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

És un altre dels petits plaers associats a la calor de l'estiu, ben dinat o a mitja tarda. D'una banda; un cafè curt, cremós i aromàtic acabat de fet amb una mica de sucre. D'una altra, un got de refresc amb uns glaçons. Després, l'habilitat d'abocar el contingut de la tassa de cafè al got sense vessar-lo. I ja tenim el nostre petit plaer a punt. Ben dinat, és un digestiu agradable i refrescant que et deixa bon gust a la boca i et predisposa a la sobretaula o bé a una lectura relaxada que et prepari per a la migdiada. A mitja tarda, una alternativa als refrescs, que et treu la set amb aquell gustet un punt addictiu que té el cafè.
Sempre, un encert que esdevé enyoradís a mesura que avança la tardor. Plaer sempre, d'estiu més.

Haikús d'estiu - 10

2011-08-12T07:36:00.000+02:00

Gent a fora;
guanyen els silencis.
Calma d'estiu.

Frase enginyosa

2011-08-11T09:49:00.001+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

"Les persones intel·ligents sempre estan assetjades pels dubtes..., oi que sí?"

(Anònim)

Sempre quedarà la bellesa...

2011-08-10T14:29:00.000+02:00

...d'un paisatge somiat,
d'un camí en companyia,
de la vida que reneix
dia rere dia.

Llegir, parlar, escriure

2011-08-10T09:07:00.000+02:00

"Llegir fa complet l'home,

parlar el fa expeditiu,

escriure el fa exacte."

Francis Bacon

(1561-1626)

Però els nens i les nenes necessiten la mà i la veu d'un adult per descobrir-ho. I aquí és on entrem nosaltres. És el nostre gran repte.

Crash (Col·lisió)

2011-08-09T14:15:00.003+02:00

De vegades, omplint qüestionaris per motius diversos, m'han demanat el títol d'una pel·lícula. L'última vegada que ho vaig fer vaig triar Crash. L'he vist vàries vegades, em segueix agradant i cada vegada hi vaig copsant més matisos. Em sembla una autèntica obra mestra, una de les pel·lícules del cinema nord-americà més significatives, rodones i suggeridores de la primera dècada del segle XXI. És una pel·lícula coral on s'hi narren vàries històries que es van creuant amb els seus protagonistes sense que aquests tinguin una relació directa els uns amb els altres. És una pel·lícula d'estètica moderna i temàtica molt contemporània que ens parla de qüestions molt presents a la nostra societat. El gran tema, per a mi, és el racisme, traduït en comportaments de menyspreu i humiliació cap als altres per motius de color de pell i prejudicis diversos. És un odi transversal que afecta a tothom per igual, blancs i negres, rics i pobres: és el delinqüent negre que veu racisme en qualsevol comportament aliè, és el policia blanc ressentit pel tractament que el sistema sanitari dóna al seu pare, és la dona rica del fiscal, és l'immigrant poc integrat que viu amb recel tot el que es mou al seu voltant, és el director de cinema ric i negre humiliat pel policia racista i pel company de treball,... Tot els protagonistes aporten visions i vessants dels comportaments que genera el racisme en el microcosmos que se'ns mostra d'una ciutat com Los Ángeles en l'espai d'un parell de dies, talment com un mosaic on cada trosset va trobant el seu lloc.

El guió de la pel·lícula funciona com un precís mecanisme de rellotgeria on es van lligant tots els caps; com un puzle que cal anar completant fins a encaixar-hi l'última peça.
Un altre gran tema que toca la pel·lícula és de la incomunicació. Com ens costa fer-nos entendre, comprendre els altres, connectar-hi, fer valer la veritat.
Una pel·lícula per a gaudir, amb moments intensos i escenes que es recorden; però també per a reflexionar i procurar entendre una mica millor la societat en la que ens movem.

Tot i la duresa d'algunes històries, crec que transmet un missatge d'esperança: actituds que s'estoven, gestos que es reconeixen, reaccions valentes,... En general, va ser reconeguda per la crítica i va obtenir tres merescuts Òscars l'any 2006 (millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge). Compta també amb una destacada banda sonora de Mark Isham molt adequada al tipus d'escenes que acompanya i un parell de cançons ben estimulants que us he posat en aquesta entrada. Es troba doblada al català. Val molt la pena.

Haikús d'estiu - 9

2011-08-07T10:09:00.000+02:00

Carrers buits,
cotxes escadussers.
És diumenge.

Quin serà el final?

2011-08-06T11:04:00.000+02:00

Dèficit, retallades, atur, prima de risc, interessos del deute cada cop més alts, estancament,...
I ara...

Font: Diari El Punt AVUI, 6 d'agost de 2011

Em pregunto quin serà el següent pas quan des de la UE ens estan demanant mesures contundents per controlar el dèficit a canvi d'ajuda. Què més hi deixarem pel camí? Com serà un futur amb molt menys? Quan serà el final d'aquest drama col·lectiu?

Retornar a la natura

2011-08-05T16:46:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

No, no és un eslògan a favor dels neorurals ni de canviar la vida a ciutat per la vida als pobles. Ve a tomb per una interessant entrevista amb Gerard Moliné a La Contra de La Vanguardia d'aquest dijous. En Gerard és dissenyador industrial i artista, i exposa idees que m'agradaria comentar. D'entrada, mostra un respecte reverencial d'esperit profundament ecologista per la natura. Diu que a la natura tot es regenera i es transforma, res no mor, i que per la mateixa regla de tres nosaltres també som natura i a ella retornem quan acaba el nostre cicle vital. Aquesta idea l'ha dut a dissenyar una urna biodegradable (cel·lulosa, turba compactada i pela de coco) que guarda una llavor i converteix les cendres del difunt en un arbre. M'ha encantat la idea. La signaria ara mateix pel que a mi respecta. Convertir-me en aquell arbre que he gaudit en vida, formar part d'un bosc que uns altres puguin gaudir. És una idea atractiva i potent. De moment sembla que la idea no ha tingut tot l'èxit que ell hagués volgut perquè tota la indústria que es mou al voltant de la mort de les persones és molt potent i potser li faria perdre negoci. Diu que li ve d'un dia que va anar amb la seva àvia a l'hort i es van trobar un ocell mort. Mentre l'àvia li responia com podia les preguntes i els neguits que li provocava la mort d'un ésser viu, va decidir enterrar l'ocell amb una llavor. I és que les idees més brillants de vegades tenen un origen fruit de la casualitat i la improvisació.
M'ha interessat també la valoració que fa del treball artesanal. Creu que la industrialització ha empitjorat el món en cert aspectes i que la manera de treballar dels artesans i la seva actitud s'acabarà imposant. Crec que té una bona part de raó. A nivell d'aliments cada vegada en valoro més la qualitat (que té associada al darrere l'esperit artesanal). Vull una carn d'animals que s'hagin criat en condicions dignes, hortalisses de proximitat gustoses, fruites collides en el punt de maduració adequat,.... Aquest és el treball artesà que cada cop és més valorat, per damunt del preu.
Personalment, sóc més d'artesania que d'art. Tinc una gran estima per objectes que he adquirit a artesans diversos al llarg del temps. No renego de la tecnologia i de la qualitat homogènia que la producció industrial pot donar a certs productes, però valoro el tracte de la matèria primera i la cura que l'artesà ha posat per a elaborar el seu producte, o bé el detall personal que pot fer única una peça. Ceràmiques, peces d'alabastre, de sal, punts de llibre,... Tot un món d'objectes i estris que van conformant també el personal món de cadascú de nosaltres. Esmenta llocs com la Bisbal, Sarral, Cardona,... I m'ha fet gràcia que siguin llocs que també tenen un raconet en el meu cor, que també formin part dels meus records amb una certa intensitat.
Idees i reflexions que val la pena compartir.

Haikús d'estiu - 8

2011-08-05T12:29:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Tarda fresca,
vida temperada.
Plaer d'estiu.

Els dies d'estiu

2011-08-04T09:14:00.001+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Els dies d'estiu tenen la seductora habilitat d'allargassar el temps pels seus caps (sobretot si estàs de vacances) i convidar a viure les seves hores d'una altra manera. Confesso que sóc persona de bioritmes gallinacis i m'agrada llevar-me amb la primera llum del dia si he pogut descansar amb una mínima normalitat durant la nit. Em tonifica la fresqueta del moment, aquella primera llum, veure com el dia es va despertant i es van trencant els silencis de la nit. Potser és el goig d'encetar un nou dia, la festa de la vida que significa. És el moment en que em sento més ple d'energia. El meu moment.
M'agrada observar i trobar-me els primers: la quiosquera que endreça els feixos de diaris i els va posant al seu lloc, les furgonetes de repartiment, la fornera que va despatxant les primeres barres i croissants acabats de sortir del forn, el cambrer que va posant les taules i cadires de la seva terrassa a punt de servir esmorzars; els qui apressats de bon matí s'adrecen als seus llocs de treball,... Rutines d'inici d'un nou dia.
Però de l'estiu també m'atreuen les nits, moments que permeten recuperar-te de les hores més xafogoses i pesades i et conviden a viure amb llibertat allò que et resulti més plaent des del teu racó favorit. Hi ha dies que serà aquella pel·lícula que tenies ganes de veure, d'altres la lectura del llibre que tens entre mans, d'altres...
Les nits proporcionen hores calmades i agradoses per a ser viscudes amb llibertat.
Els dies d'estiu no serien dies d'estiu sense una migdiada generosa que et permeti recuperar-te d'aquest allargassament de les hores. Moment reparador per excel·lència, emblema de l'esperit mediterrani, tan llarg com calgui i enyorívol la resta de l'any quan les circumstàncies no el permeten. Plaer d'estiu.

Haikús d'estiu - 7

2011-08-03T08:32:00.001+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Caminades,
hores remullades.
Les vacances.

Els bons exemples

2011-08-02T13:10:00.002+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Diuen que la fe mou muntanyes i potser alguna cosa hi ha del cert en aquesta sentència popular. Avui ha estat notícia la Inés Grau, una jove psicòloga de 24 anys afectada d'esclerosi múltiple que, davant la malaltia, ha posat per davant l'afany de superació i els reptes personals. Pensar en l'esclerosi múltiple quan ets una persona jove és imaginar-te un futur ple de limitacions en una cadira de rodes. Però a la vida, més que limitacions, hi ha possibilitats. Ni que només sigui pel plaer d'haver fet o après una cosa nova abans de morir. Són els reptes, les vivències, les coneixences; tot allò que fem, tot allò que aprenem. Cadascú segons les seves preferències. És la vida de cadascú viscuda amb una actitud positiva. És el seu sentit.

Imatge obtinguda de la xarxa

L'origen de la seva aventura està en la coneixença que va fer de la nord-americana Lori Schneider. La Lori es va fer famosa perquè va ser la primera persona amb esclerosi múltiple en fer el cim de l'Everest. Va ser al país convidada per una organització que agrupa els afectats per la malaltia perquè expliqués la seva vida i encoratgès i servís d'inspiració a d'altres afectats amb el seu exemple. Proclama un missatge carregat d'optimisme que més o menys diu "Pensa a l'engròs i creu en allò increïble".

La Lori va muntar una expedició al Kilimanjaro (5892m.) amb deu persones afectades d'esclerosi múltiple i quatre més afectades per Pàrkinson. Hi anaven també metges i acompanyants. Es van preparar a consciència perquè volien demostrar al món i proclamar ben alt que l'afectació de malalties neurodegeneratives no suposa la fi d'una vida normal sinó que hi ha possibilitats i es poden aconseguir grans proeses. Ho van aconseguir. Van fer cim el passat 18 de juliol. L'autoestima n'ha sortit reforçada i a partir d'aquí continua una vida que estarà marcada per la lluita, l'esforç i l'afany de superació.

Imatge obtinguda de la xarxa

Cal seguir enfrontant-se als reptes que ens imposa la vida.

Reflexió

2011-08-02T08:47:00.000+02:00

Obra de l'il·lustrador nord-americà
Len Cowgill

Quan les paraules
dificulten l'entesa
o atien enfrontaments;
són arma llancívola
o es buiden de contingut;
el silenci
esdevé virtut.

Aforisme

2011-08-01T12:02:00.001+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

La vida només té sentit per ella mateixa.

Petits plaers: Tomàquets de Montserrat

2011-07-31T11:55:00.003+02:00

És un dels petits grans plaers de l'estiu. Ara ja se'n poden trobar gairebé sempre, tot i que fora de temporada són d'hivernacle, el gust no és ben bé el mateix i van a preus prohibitius. És ara el seu moment. Han madurat en el temps que tocava i estan en el seu punt òptim. Un tomàquet que demana consum de proximitat. És el premi que la terra dóna als qui han tingut paciència per a esperar fins al moment oportú: pura delícia.

És un tomàquet fi i gustós que aporta un contrapunt refrescant a un sopar informal de pa amb tomàquet. Jo me'l preparo en amanida amb el millor oli, una punta de sal i un gra d'all trinxat entre la seva polpa. Una invitació a sucar-hi pa i deixar el plat ben lluent.
Plaer d'estiu.

El valor de la paraula

2011-07-30T08:57:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

La paraula té valor quan qui la pronuncia està avalat per una trajectòria de credibilitat. Les paraules no poden anar acompanyades d'incompliments i manca de rigor. Demanen veracitat, honestedat, credibilitat. Són valors que formen part de la seva mateixa essència. D'entrada, donem valor a la paraula, però difícilment ens refiarem més d'aquell que ens ha enganyat, traït, incomplert. És de les coses més importants que ens ensenya l'experiència de la vida; vàlida per a les relacions personals i per al món dels negocis: en qui podem confiar pel valor de la seva paraula. Perquè té un gran valor la credibilitat d'algú, la seva honestedat. Aquest és un dels elements que obre les portes de l'amistat (n'hi ha d'altres, també). Difícilment ens farem amics d'algú que pensem pot defraudar-nos. Hem de creure en aquella persona.
Així, podem trobar-nos que les mateixes paraules pronunciades per persones diferents i en contextos diferents puguin provocar reaccions oposades i fins i tot imprevisibles.
Una frase com "Els compromisos hi són per complir-los", d'entrada, s'encaixa amb respecte i seriositat perquè forma part d'una cultura i uns valors compartits. Però pot arribar a provocar hilaritat en boca d'algú com el President del govern espanyol. Com a persona em mereix tot el respecte, però la seva trajectòria no l'avala per a que la seva frase tingui credibilitat i generi confiança. Quan això passa estem en un punt de no retorn i no hi veig més solució que un recanvi urgent. De moment ja tenim data: el 20-N.
No és bo que les paraules se les endugui el vent. Les paraules estan per quedar-se, per embolcallar-nos amb els seus significats, per generar lligams i confiança. Les paraules són l'ànima del futur.

D'homes i déus

2011-07-29T10:04:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Avui voldria parlar d'una destacada pel·lícula francesa de l'any passat, guardonada al Festival de Cannes, que ens parla de la condició humana i planteja qüestions interessants.
Es tracta de la pel·lícula D'homes i déus, que parteix d'uns fets reals de l'any 1996 al Monestir de la Mare de Déu de l'Atlas a Tibéhirine, a la regió algeriana de Medea, portat per una comunitat cistercenca. El context històric era d'enfrontament entre grups integristes islàmics que feien atemptats i un govern que també utilitzava tota la força que estava al seu abast. Si no recordo malament, també hi va haver l'anul·lació d'unes eleccions que havien guanyat els islamistes. Crec que és un apunt històric necessari per entendre algunes coses de la pel·lícula.
D'entrada la pel·lícula mostra una convivència pacífica i fraternal entre les dues religions. Els monjos practiquen els seus ritus de portes endins, però de portes enfora estan al servei de la comunitat, curant els seus malalts, parlant amb la gent dels seus problemes, vivint al seu costat. En aquest sentit hi ha una escena molt bonica quan els conviden a la festa de circumcisió del fill d'una família del poble. Hi van sense cap problema. Perquè la confiança només es guanya a partir del respecte. No es tracta d'imposar res sinó d'estar al costat de la gent, conviure, ajudar-la en allò que es pugui i fer la vida millor.
La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt pausat, mostra la vida quotidiana d'uns i altres i les seves rutines. Però a fora creixen els problemes, cada cop hi ha més actes de violència, i tot aquest món de turbulències comença a canviar les coses. Els monjos dubten (es debaten entre acceptar la protecció militar del monestir que els proposen les autoritats o no acceptar-la, entre fugir del país o quedar-se), es mostren dividits i se senten fràgils malgrat la seva fe i el seu compromís. Trobo molt interessant les contradiccions del comportament humà que mostra la pel·lícula quan hi ha l'amenaça de la por (aquí lligaria molt amb algunes de les coses que deia a la meva entrada sobre la complexitat humana).
Compta amb escenes de les que es recorden, com la de l'últim sopar que celebren els monjos un cop tots han decidit quedar-se. Deu minuts d'imatges sense paraules, repartits entre l'expressió dels seus rostres i el got de vi que comparteixen, només amb el rerefons de la música que un d'ells ha posat en un ràdio-casset. O la del tens diàleg entre el cap de la Comunitat, el pare Christian, i el cap del mujahidins quan es presenten per la força per primer cop al monestir.
En definitiva, bona pel·lícula que no només distreu sinó que aporta elements que permeten aprofundir en el coneixement de la naturalesa de les persones. Ah! I es troba doblada al català.

Potser tenim un problema

2011-07-28T18:16:00.000+02:00

Ahir es van fer públiques les dades de consum cultural dels catalans corresponents a l'any 2010:

Font: Diari Avui, edició del 28 de juliol

De la seva anàlisi se'n desprenen aspectes esperançadors, però també d'altres inquietants.

Comencem per la cara optimista del tema. Els ciutadans catalanoparlants tenen un consum cultural més alt que la resta: compren/llegeixen més llibres, van més al cinema, van més a exposicions i assisteixen més a espectacles (teatre, circ, màgia,...) i concerts. Déu n'hi do! Un país amb un acceptable consum cultural. El que deia, esperançador.

Però quan analitzem la llengua en que es fa aquest consum la cosa comença a grinyolar. Perquè activitats culturals produïdes majoritàriament en llengua catalana, com per exemple teatre o exposicions, tenen un consum també majoritari en català. En canvi, productes com llibres o pel·lícules, que són oferts majoritàriament en castellà, tenen un consum majoritari en llengua castellana (la cosa preocupa en el llibre: 70%-26% i resulta escandalosament inquietant en el tema del cinema: 91%-5%).

I és aquí on arribo a la conclusió que potser tenim un problema. Un problema d'oferta. A hores d'ara ja disposem d'un ampli i majoritari coneixement de la llengua catalana (una altra cosa és l'ús social), generacions de persones que s'han format en llengua catalana,....

I certs baixos percentatges de consum cultural ja no s'expliquen per la manca de formació o el desconeixement de la llengua. Cal fer un esforç per millorar una oferta -que també ha de resultar atractiva- perquè els consumidors potencials hi són. El país ho reclama.

Un signe d'esperança és el que reflecteix el panorama de la premsa en català a hores d'ara: l'Avui (aviat el Punt Avui), l'Ara, les edicions en català de La Vanguardia (impecable) i d'El Periòdico, l'oferta de premsa comarcal amb diferents exemples ben remarcables,...

Hem d'anar cap aquí. Millorant l'oferta.

Haikús d'estiu - 6

2011-07-28T08:29:00.000+02:00

Punt de llibre
marcant la pàgina.
Llum de lluna.

Sobre el consens

2011-07-27T07:37:00.000+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

Sóc persona a qui agrada el consens. M'agrada poder arribar a sintetitzar el millor de posicionaments divergents o fins i tot oposats, car amb el pas del temps, cada cop més, m'adono que la veritat en una qüestió acostuma a estar més o menys repartida. Consensuar implica haver escoltat l'altre i valorat la seva opinió; trobar coincidències, cedir, pactar. Acostar-nos a la veritat sovint ens allunya del blanc i del negre i ens acosta al gris i m'agrada trobar la part de veritat que pot haver-hi en un punt de vista allunyat del meu. De vegades pot ser per a combatre'l amb una argumentació més sòlida. D'altres, senzillament, per arribar a posar-me en el punt de vista de l'altre i entendre per què pensa com pensa, tot i que jo ho pugui veure diferent.
Tot plegat, ja sigui per argumentar amb més solidesa el que penso en oposició al que crec equivocat o erroni; o bé per entendre el punt de vista aliè i veure la part de raó que l'altre pot tenir, crec que són estratègies que m'acosten a la veritat. I l'experiència que vaig acumulant em fa adonar que molt sovint hi ha parts de veritat en postures divergents. I crec que no es tracta d'imposar una a l'altra sinó de cercar i unir el millor de les dues. Vull creure que és millor el consens que la majoria simple; sumar que imposar. El consens genera implicació, fa que tothom s'hi senti reflectit, genera sinèrgies que són positives i milloren la dinàmica dels col·lectius.
Tot i el meu idealisme en aquesta qüestió sé que el consens no sempre és el més pràctic. Quan avui llegia la frase del Woody Allen que els de Minimàlia han enviat ("No conec la clau de l'èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure tothom.") m'he adonat que també sintetitza una gran veritat. Voler fer content a tothom de vegades implica no fer content a ningú. Per tant, ni que de vegades no sigui el millor, cal decidir i imposar el que creu la majoria. És millor això que el descontentament general.

Reminiscència

2011-07-26T12:47:00.005+02:00

Imatge obtinguda de la xarxa

De la paraula reminiscència em sedueix la fonètica, però també tot allò que evoca.

La reminiscència estableix connexions entre els nostres records, permet el retrobament amb allò que som i la recuperació de tot allò de nosaltres que sobreviu al pas del temps.

He trobat la paraula recuperada i utilitzada en el programa d'activitats que segueixen els avis d'una Residència de Gent Gran i he pensat en el valor que té la reminiscència per a una persona d'edat avançada: parlar de la feina que feies, recordar persones estimades, un dia en que t'ho vas passar bé, una pel·lícula que et va agradar, una cançó que forma part de la banda sonora de la teva vida,...

Reminiscències. Records del que forma part de tu. Té la seva importància quan la memòria comença a fallar o bé quan l'Alzheimer es dedica desdibuixar i anar esborrant tot allò que eres.

En certa ocasió vaig trobar casualment en un blog un poema en castellà que descriu amb precisió i encert el drama que amaga aquesta cruel malaltia. El reproduiré per a cloure aquesta entrada:

Cuando no sepa mi nombre,

cuando me vista de olvido,

cuando mi cuerpo se rinda,

cuando parezca dormido.

Cuando mis pasos se vuelvan,

ni recuerde a qué he venido.

Cuando ya no exista Dios,

y me pierda en el camino.

Cuando ya no quede nada,

cuando sólo quede olvido,

cuando la muerte me siga,

cuando todo parezca perdido.

Mirarte y no conocerte

verte y no saber quién eres,

sin saber lo que es un beso,

ni saber lo que se quiere.

Hasta olvidaré mi nombre,

y el cuerpo en el que he vivido,

y al mirarme en el espejo

hallaré un desconocido.

Sólo te pido en silencio

cuando te mire perplejo

que no olvides tu mi nombre

ni lo mucho que te quiero.

José Antonio Montaño Gordo

Amy

2011-07-24T08:11:00.001+02:00

- Imatge obtinguda de la xarxa -

Ha pogut més la seva espiral d'autodestrucció a base d'addiccions diverses que la possibilitat de seguir acompanyant-nos amb la seva veu fascinant. El seu final estava cantat; tothom sabia que un dia o altre acabaria així. Només tenia vint-i-set anys. Ens ha deixat dos discos que podrem seguir escoltant.

Comença el mite.

Petits plaers: Nessun Dorma

2011-07-23T00:41:00.001+02:00

Potser la millor versió d'aquesta coneguda ària de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini, en la portentosa veu del gran Luciano Pavarotti.
Un petit plaer per a convertir qualsevol instant en un gran moment.

Nessun dorma! Nessun dorma!
Tu pure, o, Principessa,
nella tua fredda stanza,
guardi le stelle
che tremano d'amore
e di speranza.
Ma il mio mistero è chiuso in me,
il nome mio nessun saprà!
No, no, sulla tua bocca lo dirò
quando la luce splenderà!
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio
che ti fa mia!

(Il nome suo nessun saprà!...
e noi dovrem, ahime, morir!)

Dilegua, o notte!
Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle!
All'alba vincerò!
vincerò, vincerò!

El príncep desconegut

Que ningú no dormi! Que ningú no dormi!

Tu també, oh Princesa.

A la teva freda estança

mires els estels

que tremolen d'amor i d'esperança...

Però el meu misteri és clos dins meu,

el meu nom ningú no el sabrà!

No, no, sobre la teva boca el diré,

quan la llum resplendirà!

I el meu petó desfarà el silenci

que et fa meva...!

Veus femenines

El seu nom ningú no el sabrà...

I nosaltres deurem, ai las, morir, morir!

El príncep desconegut

Esvaeix-te, oh nit!

Tramunteu, estels!

A l'alba venceré!

Venceré! Venceré!

Es de ser inútiles!

2011-07-22T08:09:00.000+02:00

Aquesta notícia va aparèixer publicada a l'AVUI fa uns dies:

"No passarà a la història per la seva habilitat, però sí per haver estat un dels lladres més maldestres dels darrers anys. Els fets es remunten a aquest 1 de juliol, quan el delinqüent, de 32 anys i de nacionalitat espanyola, va decidir entrar a robar de matinada en un traster del carrer Càceres, al barri de Sants. L'home, que tenia antecedents per robatoris a dins de vehicles, va intentar forçar el pany de la porta del traster fent palanca amb un objecte, com si fos la d'un cotxe, però no se'n va sortir. El pla B era utilitzar un bufador. I va començar el gran xou.
Després d'anar fonent a poc a poc el pany de la porta per no aixecar cap sospita entre el veïnat –eren les tres de la matinada–, l'home no va tenir prou paciència i, un cop el pany va haver cedit, va voler accedir al traster agafant-se del mànec de la porta sense tenir en compte que estava bullint. Amb una cremada a la mà, i contenint-se el dolor per evitar cridar, el lladre va poder entrar per fi a l'interior del local..., però no es va adonar que la porta de metall del traster se li tancava al darrere. Tampoc no va preveure que, per efecte de les flames del bufador a la porta, el local s'aniria omplint lentament de fum.El lladre va despertar el veïnat amb els crits d'auxili. Quan van arribar a la zona els bombers, els mossos i el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM), l'home va haver de ser rescatat pels efectius d'emergència perquè s'havia intoxicat per inhalació de fum. I quan la policia li va preguntar què havia passat, l'home els va confessar sense més ni més que hi havia entrat a robar. A més, els Mossos van trobar un martell a la seva bossa que els va fer sospitar que després del traster tenia previst robar en vehicles. Després d'una breu estada a l'hospital Clínic, el lladre maldestre va passar a disposició del jutjat de guàrdia, que va ordenar la seva posada en llibertat amb càrrecs. En el futur judici s'haurà d'enfrontar a l'acusació de totes les persones que tenien guardades coses al traster –per exemple, objectes de col·leccionista, completament malmesos per l'aigua, les cendres i la pols–, a les quals no va fer gens de gràcia l'aparició d'aquest lladre tan passerell."

De vegades pensem que els lladres són persones que utilitzen les seves habilitats per a delinquir i aprofitar-se dels altres. Donem per suposada certa destresa per a fer el que fan. No sé si comptem que també poden tenir un mal dia o bé ser individus matussers i sapastres, com aquell altre que volia robar un banc, duia una cigarreta encesa a la boca, es baixa la mitja a la cara i va acabar a la Unitat de Cremats de la Vall d'Hebron portat pels mateixos que volia robar.

La notícia ja ho diu tot: SEM, atenció hospitalària, declaració i al carrer. A esperar que hi torni un dia d'aquests.

Com es diu en aquests casos, de vegades la realitat supera la ficció. Material de primera per a un programa de l'APM:

De la complexitat humana: llums i ombres

2011-07-21T13:42:00.000+02:00

Les valoracions que comporta el traspàs de persones de dilatada trajectòria i projecció pública, malgrat el costum de parlar-ne bé i destacar-ne allò més remarcable, fa que sovint es parli de la complexitat de les persones. Difícilment tot és blanc o negre, hi ha bons o dolents; tot és molt matisable. Hi ha persones d'immaculada trajectòria democràtica que es creuen per sobre del bé i del mal i capacitats per titllar un altre de fatxa. No sempre això de ser demòcrata ha estat tan fàcil.
Què fa una persona quan està envoltada de violència i se sent amenaçada? És lícit optar per la supervivència al marge de la ideologia? És il·lícita la connivència amb el totalitarisme a canvi de poder desenvolupar una trajectòria professional i personal? Els comportaments d'una persona han de ser aliens a les circumstàncies que li toquen viure? La connivència invalida la qualitat d'una obra o d'una trajectòria professional?
Tot això són preguntes que no tenen una resposta fàcil. Fàcilment es projecten llums i ombres quan es fan valoracions de persones com Josep Pla, Joan Antoni Samaranch i Carles Sentís, ara recentment traspassat. I és que la naturalesa i la realitat de les persones és molt complexa: hi ha idees i principis, però també hi ha instints i circumstàncies. I tot plegat surt per on surt.
Personalment, no m'atreveixo a jutjar determinades trajectòries. Tinc els meus principis, els meus valors i les meves idees. Em considero una persona moral, amb una idea del bé i del mal; però no sé com reaccionaria si em trobés amenaçat o en una situació extrema. La por també justifica determinats posicionaments i és inherent a la naturalesa humana.
Som éssers complexos i aquí rau bona part del nostre encant.

Haikús d'estiu - 5

2011-07-21T08:00:00.000+02:00

Cafè amb gel,
lectura relaxat.
Migdiada.

Elogi de la imperfecció

2011-07-20T13:21:00.001+02:00

Sovint ens emmirallem en aquells que despunten i enlluernen amb les seves habilitats. Són un model? Només per a segons què. La imperfecció ens humanitza i ens mostra el camí a seguir per a millorar com a persones. Creixerem humanament a partir de la consciència de les nostres mancances i la voluntat ferma de compensar-les, tot i que potser no cal. Hi ha bellesa en la diversitat que ens fa éssers únics i irrepetibles; hi ha bellesa en les febleses que ens humanitzen als ulls dels altres. Imperfectes? Sí, i únics.

Haikús d'estiu - 4

2011-07-20T00:53:00.002+02:00

A la vesprada
passes i paraules;
passejades.

El cercle virtuós: llegir, observar, pensar, escriure, viure

2011-07-19T08:31:00.000+02:00

Hi ha qui pensa que escriure és una mena de do diví, fruit d'una facilitat innata; d'altres que depèn de la inspiració. Crec que no hi ha res d'això o, en tot cas, molt poc.
Dins l'entorn laboral, quan m'hi trobo, m'incomoda la facilitat amb que algunes persones deleguen hàbilment la responsabilitat de redactar un document o de posar per escrit unes informacions amb excuses del tipus "fes-ho tu, que en saps més", "acabarem abans", "és que a mi em costa",....
És clar que costa. No és fruit de l'atzar. S'ha de treballar i practicar. I és amb aquesta pràctica regular que pots aconseguir certa aparent facilitat.
A la base de tot s'hi troba la lectura. La lectura nodreix de temes i d'idees, i de models per a expressar-les. L'observació va molt lligada a la reflexió i el pensament. Són els elements que permeten l'assimilació de la lectura i el creixement personal. Hem de ser capaços de reflexionar sobre el que llegim i relacionar-ho amb la nostra experiència de la vida i l'observació atenta del món que ens envolta. Pensar ens ajudarà a escriure, car ens proporcionarà idees que valdrà la pena transmetre. Ara anem tancant el cercle. Arribem al fet d'escriure. Escriure ens ajudarà a pensar i a posar ordre en el caos que pot ser el nostre pensament. Triar les paraules, ordenar-les, canviar-les. Escriure, tornar a llegir, revisar, retocar. No és fàcil, pot costar més o menys, exigeix un cert esforç i pràctica.
Pensar i escriure ajuden a viure i, per què no dir-ho, també són formes de viure.

Haikús d'estiu - 3

2011-07-18T10:18:00.000+02:00

El sol ponent
enrogeix l'horitzó.
És capvespre.

Això se'n va en orris

2011-07-17T09:00:00.001+02:00

D'entrada confesso que sóc lector i subscriptor del diari AVUI. Estimo el diari, pel que és i pel que representa. Un diari nacional català que t'explica el món des d'una òptica catalana amb pluralitat. Fet i pensat en català. Als quioscos des de la Diada de Sant Jordi de 1976, simbolitzant com cap altre la voluntat de recuperar i normalitzar l'ús de la llengua catalana. A la premsa, però sent durant molt de temps un model de llengua per a tothom.
Els rumors que corrien per la xarxa des de feia uns dies parlaven de fusionar les capçaleres d'El Punt i de l'AVUI. Ara ja han estat confirmats: hi ha fusió, "El Punt AVUI". Les declaracions dels responsables de l'empresa parlen d'unir el millor de les dues capçaleres, de garantir el futur del diari, de que sense viabilitat econòmica no hi ha futur, bla, bla, bla. És possible que tinguin una part de raó, però per a mi hi ha una cosa clara: un diari ha de respondre a un projecte, a una idea; i per això, malgrat les greus dificultats econòmiques, ha tirat endavant durant 35 anys. Ja he explicat el que era l'AVUI. El PUNT és un altre projecte de diari més vinculat a la informació local. I quan a casa ens hi vam subscriure va ser un gest de suport i compromís al que representava l'AVUI. El que hi haurà a partir del 31 de juliol desdibuixa el projecte. No compraré El Punt AVUI per la informació local, per això a Manresa ja tenim el Regió 7; i no compraré un diari que només sigui el que és per raons econòmiques i no empresarials de projecte de diari. Ho dic amb dolor, però el diari que m'ha acompanyat durant molt de temps al llarg dels últims 35 anys morirà el proper 30 de juliol. Espero equivocar-me i tant de bo la decisió empresarial sigui un èxit i compti amb el favor dels lectors; però el producte periodístic ha iniciat des de fa un temps un procés de deteriorament amb la pèrdua de destacats col·laboradors i cert empobriment general.
Això se'n va en orris, però per sort hi ha alternatives. Les estudiaré.

Haikús d'estiu - 2

2011-07-16T10:49:00.000+02:00

A la fresca
fins entrada la nit,
visc paraules.

De la dignitat del silenci

2011-07-14T20:17:00.002+02:00

El silenci és quelcom necessari per a relacionar-nos adequadament amb l'entorn i endinsar-nos en la nostra més íntima individualitat. El soroll profana llocs i persones quan no sabem mantenir un silenci respectuós durant una representació teatral, un funeral, un concert, una conferència o qualsevol altre acte o lloc que, per la seva consideració de sagrat, ho requereixin.
Com a societat patim un doble problema: tenir por del silenci, perquè l'associem a la solitud i l'aïllament; i haver perdut els referents -potser per prejudicis- del que és sagrat i inviolable. Ens ha semblat socialment progressista i democratitzador que res estigués per sobre de l'individu. I crec que ho estem pagant.
Personalment, sento necessitat del silenci. Em permet retrobar-me, reflexionar, relaxar-me, escoltar aquells sons de pocs decibels que fan la vida més plaent. Després d'haver gaudit del silenci sento renovada la meva capacitat d'escoltar.
Hi ha llocs, com ara un pavelló d'esports, on podem trobar un ambient volgudament sorollós i eixordador per a intimidar l'equip rival. Quan hi vaig ja sé el que em trobaré (en aquest cas pot més la meva afecció al bàsquet), però això no treu que visqui el soroll com una agressió i acabi amb el cap com un timbal. Però hi ha coses que em semblen totalment inacceptables i que cada cop són més freqüents: regalar els actors d'una obra de teatre amb un autèntic concert d'estossecs tot just iniciada la representació, i a més a més amb efecte contagi. Puc entendre i acceptar que a algú se li pugui escapar un estossec puntual, però més aviat percebo una volguda manca de contenció totalment irrespectuosa amb l'espectacle i la resta de públic. Una altra perla dels concerts i de les representacions teatrals és el caramel embolicat en paper de cel·lofana, que l'espectador/a desembolica amb tota la parsimònia quan ja comença a imperar el silenci a la sala. I el cim de l'incivisme ja és quan a més a més de no haver desconnectat el mòbil tens la santa barra de deixar-lo sonar sense el silenciador i atendre la trucada com si fossis al mig del carrer. Lògicament, són comportaments minoritaris, només faltaria. Però encara que siguem 800 en una sala n'hi ha prou amb uns pocs per aigualir la festa a la resta. Al costat d'això gairebé em sembla un tema menor els petits espetecs del ventall de la senyora del costat.

Haikús d'estiu - 1

2011-07-14T09:01:00.001+02:00

Primera llum

que veuen els meus ulls.

Volen ocells.

Els micròfons tancats els obre el diable

2011-07-13T11:26:00.001+02:00

L'inefable President del Congrés, Pepe Bono, sembla que ahir va tenir un mal dia. Cansat, atabalat, confonent CiU amb el Grupo Catalán de Izquierdas (!?). En què estaria pensant? I després, humanitzant-se i dient ben baixet "Estoy ya hasta los huevos. Estoy trastornao."

Com sol ser habitual en aquests casos, ell no comptava amb que això seria escoltat per ningú més. Però, ai las, els micròfons estaven oberts, s'estava enregistrant i a hores d'ara ja ho sap tothom. No sé si n'hi ha per riure o per plorar. L'anècdota, amb unes bones dosis d'incorrecció política, humanitza el personatge, l'acosta al que tots podem experimentar un dia o altre; però també dóna una imatge més decaiguda de la política en un moment molt delicat.
De vegades fa la sensació que la política espanyola és un joc dels disbarats. Avui també s'ha fet públic que Madrid demanarà de nou els Jocs Olímpics per al 2020, quan fa un dies la Presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre li confessava a l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón (també a micròfon tancat) que "No tenemos ni un puto duro."
Un nou despropòsit. I van....

Òmnium

2011-07-11T17:02:00.001+02:00

Catalunya és una realitat nacional que ha anat bastint la seva identitat sobre una llengua, una tradició cultural i una ferrenya voluntat de ser.
Òmnium, des dels seus inicis en la foscor i les estretors imposades per la dictadura franquista, ha estat sempre un far que ens ha guiat en la recuperació i la potenciació d'allò inherent a la nostra identitat. No podem imaginar-nos una Catalunya sense el català, sense una literatura rica i viva en la nostra llengua, sense una escola que li doni futur en les generacions venidores.
Normalitzar i promocionar; llengua, cultura i país.
El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la revista Escola Catalana, i moltes i moltes iniciatives de tota mena en defensa de la nostra identitat nacional serveixen el mateix objectiu. Òmnium ha respost sempre a allò tan nostrat de fer país. I cal felicitar-se que hagi complert 50 anys i segueixi sent cabdal en la seva defensa. Han passat molts anys i han canviat els règims polítics, però segueix sent tan necessari com el primer dia (avui fa justament cinquanta anys) el treball i el compromís en la defensa del que som.
Felicitats, Òmnium, i per molts anys!

Sen-sa-cio-nal !!!

2011-07-10T10:51:00.000+02:00

De vegades els polítics tenen sobtats atacs de lucidesa i ens sorprenen amb afirmacions carregades de sentit comú. El que hauria de ser habitual i comú esdevé extraordinari i sorprenent.
L'inefable Ministre de Foment, Pepiño Blanco, ha afirmat amb rotunditat que "Cal pensar en les infraestructures amb sentit econòmic". Ostres, tu! Quina clarividència! Se n'adonen ara, després d'haver invertit els diners de tots en infraestructures de rics sense solta ni volta que cal posar seny en el tema. Ha calgut tenir la caixa buida per a començar a plantejar-se seriosament algunes coses.
Una línia d'AVE com la que s'acaba de clausurar Albacete-Conca-Toledo només es pot entendre per la tossuderia d'algú com el Pepe Bono i la necessitat de tenir contents els barons territorials del partit. Les infraestructures s'han gestionat de forma totalment extemporània, sense estudis solvents de viabilitat econòmica al darrera, només per a mantenir determinats equilibris polítics.
Fa mal pensar que cada quilòmetre d'AVE costa de 12 a 30 milions d'euros de construir i de 100.000 a 200.000€/any de mantenir. Tant costa fer quatre números i fer les coses amb una mica de senderi?

Però no. Entretenir-se una mica en el mapa que us he penjat aquí sobre (publicat ahir al diari AVUI) és constatar tot de qüestions doloroses: un disseny radial que prioritza Madrid per damunt de totes les coses i trams d'AVE al marge de tota lògica econòmica ("hi tenim tot el dret", diran). El corredor mediterrani haurà d'esperar (tot just està en fase d'estudi) perquè hi ha crisi i no hi ha diners; però Santiago de Compostel·la-Ourense, Palència-Lleó-Oviedo, Cáceres-Badajoz, Alcázar de San Juan-Jaén, Múrcia-Almeria,... avancen perquè deuen ser prioritats estratègiques.
Què hi fem en un Estat que gestiona, decideix i ens tracta d'aquesta manera?

El secret

2011-07-08T20:40:00.000+02:00

El Paradís

2011-07-07T12:32:00.000+02:00

"Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca."
Jorge Luis Borges
(1899-1986)

El paradís és aquell lloc confortable on hom troba la pau i la felicitat. Penso que és un concepte lligat en certa manera a les vacances i el temps lliure, que fuig de l'obligatorietat i necessita de certes dosis de llibertat. Podem trobar el paradís en el treball, però necessitem alliberar-nos de la imposició que ens marquen unes obligacions i uns horaris.
Les vacances, que avui oficialment començo, és el temps de llibertat que em permet retrobar-me amb mi mateix. Un temps que en el seu desenvolupament no diferirà gaire de les meves rutines habituals, però que assaboriré de manera diferent.
Deia Borges que se l'imaginava com un tipus de biblioteca. Certament, la lectura és una de les activitats que més em satisfan i espero viure-la amb intensitat durant llargues hores; i descarregar així la petita angoixa vital que arrossego quan de vegades penso en els molt valuosos llibres que no podré arribar a llegir mai senzillament perquè no viuré el temps necessari per a fer-ho.
Bé, doncs, bon estiu, gaudiu de les vacances si en féu, i bona lectura.

Tot recordant Miquel Pairolí

2011-07-06T17:54:00.004+02:00

Malgrat la seva llarga trajectòria com a periodista i escriptor he de reconèixer que no en sabia res d'ell fins que el seu nom no va aparèixer a les pàgines de l'AVUI substituint la col·laboració que hi feia el Sebastià Alzamora. Va ser per a mi tota una descoberta. Ràpidament em vaig convertir en un seguidor habitual de les seves columnes d'opinió, on aportava un punt de vista lúcid i personalíssim sobre l'actualitat des del seu observatori de Quart, on sempre va residir. Havia llegit crítiques elogioses del seu darrer dietari, Octubre, que tenia pendent d'adquirir i llegir.
M'ha sobtat avui la notícia del seu traspàs. No era conscient del comiat que amagava el seu darrer article, publicat a finals de maig. Llegit ara m'ha impressionat. En ell defineix amb precisió el paper del columnista. " La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista". I quan penso en els motius que em mouen a comprar i llegir la premsa cada dia no puc més que subscriure les seves paraules. Llegeixo premsa per trobar punts de vista, elements de reflexió, tot allò que em permeti entendre millor el món en que visc. Tot això ho trobava, entre d'altres, en els seus escrits.
En Miquel Pairolí vivia a pagès amb discreció i sabia transmetre amb mestria l'encant de la vida senzilla feta d'una suma de petits plaers: "El matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l'ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d'energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida".
Em sento proper al que transmeten aquestes paraules, a aquest cant a viure amb senzillesa gaudint intensament de les petites coses que donen sentit a l'existència.
Dol especialment la pèrdua d'algú encara jove que aportava un punt de vista personal sobre la realitat, que sabia viure sent ell mateix. El trobarem a faltar.

LIJ - Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur

2011-06-29T20:06:00.000+02:00

Anna Manso; Juliet Pomés Leiz (il·lustradora)
Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur
Barcelona: Editorial Cruïlla, 2011
110 pp.
ISBN: 978-84-661-2811-7

Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur ens parla amb humor de l'adolescència i ho fa amb tot d'ingredients que donen força joc: somnis d'adolescent, enamoraments, confidències d'amigues, la primera feina, la família, les rivalitats amb els germans,...
La narració és àgil i a estones té un ritme trepidant, cosa que la fa llegidora i de gran amenitat.
La Ru té tretze anys, va a l'institut, és filla de treballadors, viu en un bloc de pisos d'un barri obrer, té dos germans més grans i somia anar a Estats Units per a poder muntar cavalls. Necessita diners, vol ser gran i es busca feina de cangur.
Explicar tot això amb seriositat seria de dubtós interès i l'element amb el que juga l'autora és l'humor, buscant donar un to desenfadat i frenètic a tot el que s'hi explica. I això és el que s'aplica per a retratar la mare, la relació amb les nenes a les que fa de cangur (unes nenes que són la mateixa imatge de la maldat i la impertinència) o la relació amb els germans.
Crec que es busca més trobar elements d'identificació amb un lector adolescent i l'amenitat, que no pas la versemblança. I pots passar una bona estona si prescindeixes de segons quins detalls i et deixes dur per l'amenitat i l'humor del relat.
Al final, resultarà que la Ru és una noia "normal" (Nerviosa, Orgullosa, Rabiosa, Manaire, Atrevida i Llesta), creixerà com a persona i haurà trobat elements per a completar una descripció d'ella mateixa que li han encarregat a l'institut.
Una interessant narració per a nois i noies a partir d'11-12 anys.

LIJ - La cosa perduda

2011-06-24T09:17:00.002+02:00

Shaun Tan
La cosa perduda
Bárbara Fiore Editora, 2007
ISBN: 978-84-935591-0-6

La cosa perduda és un àlbum il·lustrat que podria ser llegit per un nen com la història d'una mascota perduda que intenta ser tornada a un lloc adient; però que conté tot d'elements molt suggeridors que porten cap a una lectura més profunda i en fan un àlbum destinat a un públic adult.
La història no pot deslligar-se del treball d'il·lustració. Les il·lustracions dibuixen un món futurista, congestionat, ple de tubs, fums i formigó, saturat d'un dubtós concepte de progrés; en cap moment veiem vegetació ni un cel blau. La imatge de la platja on es troba la cosa perduda resulta paradigmàtica en aquest sentit, entre els tubs de gasoductes i xemeneies que fumegen constantment. Les pàgines de l'àlbum tenen un fons de fulls esgrogueïts de física i matemàtiques, sobre els que planen unes imatges surrealistes, oníriques, amb un estil proper al còmic, que reflecteixen el desconcert que genera el protagonista d'aquesta història. Les il·lustracions, en general, tenen poc a veure amb el text (amb una tipografia de màquina d'escriure). Són un altre món on descobrir un munt d'elements i detallets que no hi són perquè sí, que tenen la seva importància, juguen un paper i fan de la lectura de l'àlbum una activitat rica, creativa i suggeridora.
Torno a la cosa. És vermella i no resulta identificable amb res conegut. Contrasta fortament amb el que hi ha al seu voltant. I ningú en sap res, ningú repara en la seva presència, ningú li presta atenció. És el primer element que ens fa pensar i preguntar-nos per què. Em fa pensar en la deshumanització que sovint acompanya el progrés. Tendim a estar molt ocupats, anar atabalats i a despreocupar-nos del que passa al nostre voltant. Primer element que ens hauria de fer reflexionar. El segon element té a veure amb el personatge mateix: la solitud. Es troba sol, trist, desemparat. És l'altra gran paradoxa del món contemporani: la solitud en la societat de la comunicació permanent i amb tota mena de mitjans. Hi ha un tercer element que resulta altament suggeridor. Es tracta d'una fletxa que orienta el protagonista cap al lloc on la cosa estarà ben atesa. I és que les circumstàncies poden dur-nos cap a un atzucac, però sempre hi ha una solució, una esperança, una sortida.
Crec que ens trobem davant una faula que ens vol parlar de les relacions socials.
L'àlbum compta amb estimulants pinzellades d'humor i ironia, però també de tendresa; i fa referència a moltes coses: la burocràcia, el progrés,....
Crec que ens trobem davant un gran àlbum, original, d'un personalíssim estil, amb vocació de clàssic i molts elements d'interès i reflexió, que val molt la pena llegir i compartir. A partir de 8 anys i per a tothom.

LIJ - Aquest gos és tot un jardiner!

2011-06-21T21:25:00.000+02:00

Lolita Boch; Ester Garcia (il·lustradora)
Aquest gos és tot un jardiner!
63 pp.
Barcelona: Animallibres, 2010
Col·lecció La formiga, 26
ISBN: 978-84-96726-86-4
PVP: 7,80€

Aquest gos és tot un jardiner! és una original narració que ens presenta un gos amb unes curioses habilitats per a la jardineria que els qui l'envolten no són capaços de veure ni valorar. La història va progressant amb els esforços del gos per demostrar la seva vàlua, ser reconegut i poder-se dedicar plenament al que més li agrada. La història, malgrat alguns entrebancs pels que passa el protagonista i com no podia ser d'altra manera, té final feliç, i permet establir alguns paral·lelismes amb el món dels humans quan són contrariats en la seva vocació. No sé si aquesta era la voluntat de l'autora, però és una reflexió que permet l'anècdota de la que parteix aquesta història.
Els humans ens caracteritzem sovint per la nostra tenacitat i lluitem per tot allò que és important per a nosaltres. És el que ens fa assolir objectius i progressar a tots els nivells; com el gos d'aquesta història.
El llibre compta amb un destacat treball d'il·lustració que omple de color i imatges clares i expressives cadascuna de les seves pàgines, donant un eficaç suport al que s'hi narra.
Una amena, divertida i suggeridora narració que resulta ben recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys.

LIJ - Avis i àvies

2011-06-19T11:54:00.001+02:00

Teresa Clua; Joan Turu (il·lustrador)
Avis i àvies
77 pp.
Barcelona: Stonberg Editorial, 2011
ISBN: 978-84938580-3-2
PVP: 12€

Els protagonistes d'aquest recull de contes són uns avis i àvies ben peculiars, que estan dibuixats amb sensibilitat i tendresa, i on la fantasia que curosa i dosificadament introdueix la seva autora en cadascun d'ells està al servei de la humanitat dels protagonistes. És a dir, ens trobem amb un ús de la fantasia que no allunya els protagonistes del món real sinó que aporta originalitat i està al servei de la seva humanitat. De la mateixa manera, aquest ús de la fantasia fa que les històries mai esdevinguin previsibles, sorprenguin, generin expectatives i es llegeixin amb fruïció.
Tinc records magnífics de la lectura d'algunes d'aquestes històries: de l'àvia conserves, quan afirma que té tot el temps del món perquè de petita va aprendre que quan d'una cosa n'hi ha n'has de saber guardar per quan te'n falti -una sentència que ens remet a la saviesa de la gent de pagès que ha de saber viure durant tot l'any del que recull només durant una part d'ell- i totes les originals conserves que se'ns presenten a partir d'aquí; de l'avi perquès i el que ens explica sobre els follets reparadors, que s'apoderen del nostre cansament durant la nit i el transformen en tot allò que necessitem;..... De tots els contes podríem destacar-ne elements sorprenents i suggeridors.
Un recull ben rodó que presenta un equilibri gairebé perfecte entre fantasia, sensibilitat, humanitat i tendresa. Del tot recomanable per a nens i nenes a partir de 7 anys.

LIJ - Las manoplas de Caperucita

2011-06-18T10:56:00.000+02:00

Inés Almagro; Mikel Mardones (il·lustrador)
Las manoplas de Caperucita
36 pp.
Pontevedra: OQO editora, 2010
ISBN: 978-84-9871-287-2
PVP: 12,90€

Jugar amb els clàssics i versionar-los, introduint-hi elements nous amb originalitat, és un exercici literari que pot donar molt de joc i resultats sorprenents d'indubtable interès.
En aquest cas no cal dir que estem parlant del conte de la Caputxeta i la seva autora juga d'entrada amb la complicitat dels lectors que ja coneixen la història. La coberta del llibre ja ens avisa del que possiblement trobarem canviat: veiem tot de quadres colgats a la neu que fan referència a les escenes típiques del conte que tots coneixem. A partir d'aquí l'autora situa la protagonista de la història en un fred i nevat dia d'hivern camí de casa l'àvia. El camí va generant expectatives sobre el que ens trobarem: "Ui, no porta el cistell? Què li portarà?", Ui, està tot nevat. No li podrà portar un ram de flors. Què li portarà?", "On deu ser el llop? Què li farà?",.... Podríem seguir.
La Caputxeta arriba finalment a casa i no direm pas el que es troba, però és tot aquest joc sobre el que s'ha canviat i el que la Caputxeta es trobarà el que genera un interès creixent sobre la història.
Caldria afegir que la narració compta també en aquest joc amb la complicitat de la protagonista, la Caputxeta, que sap el que "toca" en cada tram de la història.
Les il·lustracions del Mikel Mardones aporten també aquest toc d'originalitat que té la història dotant la Caputxeta d'una indumentària moderna i contemporània, com la que podria presentar qualsevol nena de bon matí un dia d'hivern arribant a l'escola. Resulta molt estimulant també descobrir "detallets" a les il·lustracions, com els animals que apareixen durant el recorregut i d'altres. Elements que enriqueixen la història i li aporten un plus d'originalitat en la mateixa línia que la narració.
Tot plegat fa d'aquest àlbum un llibre ben recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys que també ofereix estimulants possibilitats com a recurs didàctic a les aules.

Elisabeth Eidenbenz, humanitat i valors

2011-06-11T09:58:00.017+02:00

He volgut deixar passar uns dies abans de tornar a parlar de l'Elisabeth Eidenbenz. Ens va deixar el passat 23 de maig, en plena ressaca post-electoral, amb la mateixa humilitat i senzillesa amb la que es va comportar al llarg dels 97 anys que va viure entre nosaltres. Quan penso en tot allò que recorda la seva petjada m'adono que no hi ha només el llibre que li va dedicar l'Assumpta Montellà, que va ser el que va iniciar tot el que ha vingut després i que potser perquè va ser el primer també és el que més ha significat en la divulgació i coneixement de la seva figura. Penso en les nenes que duen el nom d'Elna, el carrer que a Manresa es diu de la Maternitat d'Elna, el muntatge teatral que va interpretar la Rosa Galindo, altres llibres,.... Fins i tot, iniciatives simpàtiques, com el regal que se li va oferir amb motiu del seu 95è aniversari, reunint més de seixanta nenes que es diuen Elna al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
No em repetiré recordant de nou els fets que li han fet guanyar un lloc en el cor de la gent i en les pàgines dels llibres d'història, però sí que m'agradaria comentar el valor educatiu de les persones que han estat un model d'humanitat i valors. Com a persona que treballa en el món de l'educació estic convençut de la importància dels models en l'educació dels infants i joves. Eduquem amb el que comuniquem com a persones que som, amb els valors que aconseguim transmetre.
L'Assumpta Montellà s'ha fet farts de trepitjar els instituts d'aquest país parlant incansablement als joves d'avui de la seva tasca humanitària i fent divulgació de la seva figura. Crec que com a pares també hauríem de parlar als nostres fills de gestes com la seva, perquè és amb exemples com aquest que serem capaços de treure el millor de nosaltres mateixos com a persones.

L'Assumpta, com no podia ser d'una altra manera, va ser present en el senzill funeral per acomiadar-la. Sorprenentment, era l'única persona en representació de Catalunya, quan l'Elisabeth va ser una persona reconeguda amb la Creu de Sant Jordi el 2006. L'Assumpta ens deixa una crònica personal del comiat en una emotiva carta publicada a l'AVUI, Un comiat senzill.
El Sergi comentava en un escrit que li agradava pensar que som vius mentre algú ens recorda. Crec que l'Elisabeth seguirà viva entre nosaltres perquè seguirem recordant tot el que va fer per millorar una mica el món que es va trobar.
Els àngels existeixen. I un d'ells, sens dubte, es deia Elisabeth Eidenbenz.

Envellir

2011-05-22T00:53:00.001+02:00

He parlat en algunes ocasions de l'admiració que em desvetlla observar com alguns personatges públics arriben a la maduresa en plena forma. Vaig referir-me a gent com el cineasta Clint Eastwood i el cantautor Raimon. Ho feia des d'una sana enveja, anhelant sumar anys i alhora veure'm capaç d'entendre millor el que m'envolta, il·lusionar-me i sentir-me capaç de donar consells encertats fruit de la meva experiència.
Llegia dijous la columna del Lluís Llort al suplement Cultura del diari AVUI, i curiosament també es titulava Maduresa (-). En ella feia una aproximació corrosiva al tema, recollint frases que reflectien amb ironia i sarcasme algunes de les limitacions que comporta la suma d'anys. En reprodueixo algunes, no pas perquè en comparteixi el contingut, sinó per la reflexió que proposen:
"La maduresa és quan ja no tenim edat per donar mal exemple i comencem a donar bons consells"; "La maduresa és quan sabem totes les respostes, però ningú ens pregunta"; "La infantesa és l'etapa de la vida en què fem ximpleries davant el mirall; la maduresa és el moment en què el mirall es venja"; "A la maduresa, la teva edat es manifesta a la cintura"; "Saps que has arribat a la maduresa quan tot et fa mal i el que no et fa mal és perquè ja no funciona";.... Podríem seguir.
Són afirmacions poc complaents, que fan mal si te les prens seriosament, que contenen una mica d'ironia i força mala llet. Però no em treuen la il·lusió d'encetar cada nou dia amb les seves rutines, com una data que cal celebrar només per formar part de la festa de la vida.
Avui és una data per celebrar. No solament per poder exercir una vegada més el meu dret a vot, sinó per afegir un any més als que ja porto en aquest món, enfilant una edat que comença a ser provecta. I per poder fer-ho en plenitud (o gairebé) de condicions. Que sigui per molts anys. Sempre més i mai menys.

L'Ombra del Vent

2011-05-18T20:34:00.001+02:00

Carlos Ruiz Zafón
L'Ombra del Vent
Barcelona: Ed. Planeta, 2003 (7a. edició)

ISBN: 84-9708-104-8

L'Ombra del Vent planteja una intriga a partir d'un llibre maleït. La recerca de dades sobre el llibre i el seu autor porta el protagonista a seguir el rastre de tot allò que va descobrint. El protagonista esdevé presoner de l'objectiu de les seves investigacions i estableix amb la seva vida privada curiosos paralel·lismes.
La recerca i totes les intrigues que es combinen retraten escenaris d'una Barcelona que podem imaginar fàcilment i ens acosten als ambients i a alguns dels personatges més característics de la primera meitat del segle XX: burgesia, església, policia,... Unes descripcions dominades pels ambients eteris i grisosos (l'adjectiu vaporós apareix reiteradament a la novel·la), tal com va ser l'època en la qual està ambientada.
La narració compta amb personatges d'una personalitat poderosa ( l'agudesa i el sentit de l'amistat del Fermín, que es menja al protagonista quan entra en acció; la generositat del Miquel, i tants d'altres) i amb elements d'una gran originalitat que poden ser recordats molt més enllà (el Cementiri del Llibres Oblidats és un element d'una força molt suggeridora).
El millor que pot dir-se del llibre és que enganxa i crea una sana addicció a la lectura fins al desllorigador final del mateix. T'atrapa i no el pots deixar, i això ja és molt.
No sé si la traducció al català treu força a alguns dels diàlegs que imagines hilarants, però és un signe de normalitat cultural que cal agrair traduir obres escrites en castellà al català. La literatura catalana no es pot entendre sense la llengua que originalment l'identifica. Evidentment no és literatura catalana tot el que es publica en català, però és bo poder llegir en català quantes més obres millor.

La coherència, per damunt de tot

2011-05-14T09:57:00.001+02:00

“El Senat insta el govern a fer tots els tràmits necessaris perquè es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de la bestreta corresponent al fons de competitivitat del 2011, en forma de bestreta de tresoreria, d'acord amb la disposició transitòria segona de la llei 22/2009, de 18 de desembre”.

El 27 d'abril del 2011, diada de la Mare de Déu de Montserrat, els senadors del PSC es desmarquen del PSOE i hi voten a favor.

“El Congrés dels Diputats insta el govern a fer tots els tràmits necessaris perquè es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de la bestreta corresponent al fons de competitivitat del 2011, en forma de bestreta de tresoreria, d'acord amb la disposició transitòria segona de la llei 22/2009, de 18 de desembre”.

El 10 de maig del 2011 els
diputats del PSC hi voten en contra. !? La gran pregunta és: Per què?

És una moció idèntica, només canvia Senat per Congrés dels Diputats. Com es por votar un dia a favor i tretze dies després en contra el mateix text? És portar el tacticisme polític al límit de la degradació i la incoherència; i la política ha de ser per damunt de tot servei i defensa dels interessos de la teva gent. Com es poden avant-posar els interessos d'un partit als d'un país? Que jo sàpigui, només l'Ernest Maragall ha tingut el valor de dir públicament que el PSC hauria d'haver votat el mateix en ambdues ocasions.
La gent no és tonta i vull pensar que coses així no passaran per alt. Ens mereixem polítics que tinguin clares les prioritats i estiguin a l'alçada de les necessitats del país.
Intueixo que els qui actuen així estan cavant la seva tomba política i m'ensumo que la patacada pot ser de les que fan història. S'ho estan guanyant a pols. Pel camí estan deixant bous i esquelles, directes cap a l'abisme. La resta i les justificacions són cortines de fum, embolicar la troca, foc d'encenalls. Mèrits n'estan fent.
La resposta la tindrem el proper diumenge 22 de maig.

Pintar, repintar,....

2011-05-08T22:58:00.002+02:00

Qui és més tossut? Qui cedirà abans?

Cal prendre-s'ho amb humor.

L'originalitat, però, està del costat del color.